Després d’uns dies a San Diego, la meva companya de viatge va reprendre el seu camí i jo vaig continuar la ruta tot sol. L’entrada a Mèxic va ser ràpida i molt fàcil (fins i tot vaig haver de fer marxa enrere perque s’havien descuidat d’estampar-me el segell d’entrada).
Un cop a Tijuana, els canvis respecte als Estats Units saltaven a la vista contínuament. L’ordre, el silenci i la pulcritud de la Califòrnia estatunidenca havien desaparegut; ara em trobava a la Baixa Califòrnia, a Mèxic, una península de 1.300 quilòmetres (la segona més gran del món per darrere de Kamtxatka i per davant d’Itàlia) que, si bé a l’inici no em va dir gran cosa, la peculiaritat dels seus paisatges va fer que m’hi quedés atrapat molt més temps del previst…
Les diferències entre Mèxic i els Estats Units es fan evidents just després de creuar la frontera…
sobretot en el tipus de construccions i pels barris, molt atapeïts.
El trànsit també és una altra història…
Acostumat a conductors respectuosos amb els ciclistes, a Mèxic vaig haver de clamar la distància de seguretat contínuament…
Al nord de la Baixa Califòrnia encara hi ha una mica de verd…
…però a mesura que vas baixat el verd va desapareixient…
… fins a convertir-se en colors ocres i marrons.
L’amo de l’hostal on em vaig allotjar a San Quintín.
Una família que em va deixar plantar la tenda a casa seva, a prop de Rosarito.
Company ciclista, a Lázaro Cárdenas.
Cuiner, a Ensenada.
La carta del dia.
“Burrito de carne de res con frijoles.”
“Taco de carne asada con guacamole.”
Dos cicloturistes dels Estats Units.
Un d’Austràlia.
La meva tenda, plantada al costat d’un camp de futbol.
A prop de Cataviña, on el paisatge ja comença a ser molt desèrtic i el vent bufa sense treva.
La vídua negra, petita però perillosa (i molt aficionada a construir teranyines al tendal de la meva tenda).
Després d’uns 700 quilòmetres força avorrits però d’acampades molt boniques, vaig arribar a la meitat de la península de la Baixa Califòrnia, punt en què vaig sortir de l’estat mexicà de Baixa Califòrnia [Nord] i vaig entrar al de Baixa Califòrnia Sud.
La seguent població va ser Guerrero Negro, el topònim de la qual prové del Black Warrior, un vaixell que va naufragar en aquestes costes carregat –suposadament– d’or i altres tresors. Vaig quedar-m’hi uns quants dies a veure si em feia ric, però a falta de joies i maragdes em vaig haver de conformar amb una visita a les salines (a partir de les quals es va fundar la ciutat) i una altra a les balenes grises de la Laguna Ojo de Liebre.
Sortint de l’estat de Baixa Califòrnia i entrant al de Baixa Califòrnia Sud.
Publicitat artística a peu de carretera.
Una cervesa i unes olives, la millor recompensa al final d’una etapa llarga i calorosa.
La Sofia, la reina de la pensió on em vaig allotjar a Guerrero Negro.
Les salines de Guerrero Negro, considerades les més grans del món…
…abasteixen gairebé tots els països de la costa del Pacífic.
A la recerca de la balena gris, que cada any viatja des d’Alaska fins a la badia Ojo de Liebre per parir.
Avistament del primer cetaci.
“Si quieren la pueden tocar”, va dir el guia…
I la balena es va acostar…
… i va treure el morro perquè la poguéssim acariciar.
Després d’aquell espectacle em va agafar una petita grip i vaig have de fer llit durant un parell de dies, que vaig aprofitar-ho per expotar la meva vena artística i per preparar-me bé les etapes que m’esperaven pel desert de Vizcaíno…
La meva nova cartera, feta amb una cambra d’aire que vaig punxar al Tadjikistan i que, mesos després, vaig cosir jo mateix a mà.
“Made in Union of Soviet Socialist Republics.”
La meva bici, aparcada mentre sóc al vàter.
Perspectiva des del vàter.
Un “cirio”, un arbre endèmic de la Baixa Califòrnia i de l’estat de Sonora.
Bevent aigua entre “cirios” i cactus. “Per sort, ja queda poc pel Mar de Cortez.”
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
No comments yet.