L’Iran (d’occident a orient)

Vaig arribar a l’Iran des del Kurdistan iraquià. La simpatia kurda encara em va acompanyar al llarg d’unes quantes etapes, ja que el territori d’aquesta nació s’estén per bona part de l’Iran.

A l’hora de canviar moneda, degut a les sancions internacionals aplicades sobre l’Iran, de cop i volta em vaig convertir en milionari,

amb la qual cosa em vaig poder començar a inflar de kebabs i altres delícies cada dia.

Testicles de boc.

L’hospitalitat kurda continuava sent la mateixa que a l’Iraq però amb algunes facetes noves molt interessants.

Com la d’aquesta família, que l’endemà d’haver-me portat a casa seva sense conèixer-me de res (“Tourist? Come to my home!”, un clàssic que es repeteix per tot l’Iran) van tirar una galleda d’aigua al terra quan marxava perquè tingués sort i, si déu vol, algun dia tornés a visitar-los.

A mesura que avançava cap a l’est

m’anava adaptant cada cop millor al país,

ententent que als iranians els encanten els forasters,

vinguin d’on vinguin,

però que hi ha una sèrie de normes que, per bé que molta més gent del que imaginava hi està en contra, s’han de complir.

El contrast entre l’Iran rural i un Teheran gegant i cosmopolita em va frapar. Una de les raons, la manera com un jovent molt modern i occidentalitzat esquiva les prohibicions del règim. I és que a l’Iran, d’alguna manera o altra, es poden fer moltes més coses de les que em pensava; com celebrar festivitats paganes,

menjar truita de patates amb una samarreta del Barça

tot bevent una cervesa mentre es veu el partit (encara que la tele per satèl·lit estigui prohibida, com el Facebook, el Twitter, el Whatsapp i molts diaris digitals occidentals).

Una de les maneres que tenen els iranians d’allunyar-se del control dels aiatolàs és anar a fer pícnics,

sobretot a Teheran, on amb un cop de metro et plantes al peu d’unes muntanyes de 4.000 metres

per anar a fer la caminada

o fins i tot a esquiar.

Gràcies a l’Afshin i la Maryam, amics d’un català que m’hi va posar en contacte,

vaig passar de veure Teheran com la ciutat més bruta i caòtica del món

a un lloc càlid i agradable on em vaig quedar un quant temps, fins a passar l’aniversari

i fer-hi uns quants amics

que em obrir tant les portes de casa seva que fins i tot em van convidar a

un casament.

Quan enviava les fotos al meu grup d’amics a Whatsapp no es creien que això fos l’Iran.

Passat un mes a la capital i havent solucionat tots els problemes burocràtics que vaig tenir, vaig tirar cap al sud per fer una passada per l’antiga capital  del regne persa,

Isfahan,

i després vaig seguir pedalant cap al nord del país on el gas mai s’acaba i

i el dipòsit d’un 4×4 s’omple amb menys de cinc euros.

Finalment, passat ja l’hivern, vaig arribar al nord-est de l’Iran, a Meixad, des d’on vaig encarar-me cap a l’Àsia central

Va ser l’última nit a l’Iran quan, en ple desert,

ningú no em va descobrir plantant la tenda per obligar-me a refer la maleta i anar a sopar i a dormir a casa seva.

Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!