L’Aiun i el desert

Després de suspendre el viatge que havia de fer a l’Aiun per culpa de la repressió marroquina als campaments de Gdeim Izik, la capital sahrauí es va convertir en una de les destinacions més anhelades del meu viatge. Hi vaig arribar quatre mesos més tard i amb bicicleta, però hi vaig arribar. I per fer-ho una mica més èpic, hi vaig ho vaig fer de nit i sense llum, cosa que em va portar a fer els primers contactes amb la policia de la ciutat

Passat el check-point de l’entrada contestades unes quantes preguntes –de dónde eres, dónde trabajas, dónde vas, de dónde vienes, dónde te alojas…– vaig arribar a casa del Bashir i de la seva familia, amics d’uns amics sabadellencs.

El primer dia me’l vaig passar fent de copilot al petit-taxi del Bashir, que només tenia un cassette de música algeriana que em vaig acabar aprenent de memòria. Al cap d’unes quantes carreres ja em coneixia els carrerers i reconeixia les cares dels militars marroquins que hi ha a cada cantonada de l’Aiun. De patrulles de la MINURSO no en vaig veure gaires, tot i que vam passar per davant del seu edifici –rodejat per banderes marroquines, com si el rei Mohamed VI se’n fotés d’ells– unes quantes vegades.

Vista la mostra militar de Hummers, camions blindats i soldats avorrits a cada carrer, el Bashir em va convidar a passar el cap de setmana al desert. Abans de canviar el petit-taxi pel Land-Rover, vam omplir unes quantes ampolles d’aigua i ens vam embolicar el cap amb un turbant de color negre.

Una hora més tard, després d’haver-nos encallat unes quantes vegades a la sorra, vam arribar a una haima al voltant de la qual passejaven uns vuitanta camells que remugaven herbes tranquil·lament mentre el seu pastor aixecava els braços i ens saludava fervorosament. Era l’Embarek, el pastor que s’encarrega de cuidar el el patrimoni animal de la família.

Al vespre vam encendre una foguera i l’Embarek va fer el sopar –estofat de camell, esclar–.

A mesura que el sol es ponia, els camells s’apropaven a la tenda i, a poc a poc, gairebé a càmera lenta, es deixaven caure de genolls al terra fins que a quedar completament ajaguts. Els més petits s’arraulien al ventre de les mares i aquestes els deien bona nit amb un gemec estrident i enrogallat.

Quan els primers camells començaven a roncar –uns roncs espectaculars!–, el Bashir es aixecar per anar a munyir una femella.

Va tornar amb una bol metàl·lic a punt de vessar. Hamdulil.là, va dir després de xarrupar i abans de passar-me’l a mi.

Era més suau que la llet de vaca, i com que no em produir cap mal de panxa l’endemà al matí no vaig tenir cap problema  amb l’arròs amb llet que em va oferir l’Embarek.

Després del te de l’esmorzar vam pujar al Land Rover i vam posar rumb cap a l’Aiun. Abans, però, el Bashir va seleccionar el camell més ràpid de tots per participar a la cursa de camells de l’Aiun…

I no el vam retrobar fins a l’entrada de l’Aiun, on va arribar a peu amb el camell…

Després d’un parell de dies més a la casa de la família del Bashir vaig reprendre la ruta content d’haver-los conegut i d’haver visitat, finalment, l’Aiun. La ciutat, com tot el Sàhara Occidental, continua ple de militars marroquins que mantenen a ratlla qualsevol sahrauí amb ganes d’alçar la veu.

Trenta-sis anys després de la Marxa Verda, i encara que l’ONU no reconegui la sobirania del territori al Marroc, el règim de Mohamed VI, tal com va començar a fer el seu pare, Hassan II, continua construint-hi cases i oferint condicions molt favorables per als marroquins que es vulguis traslladar al territori.

Mentrestant, la gran majoria de sahrauís (tant els que viuen als territoris ocupats –com el Bashir– com els que viuen refugiats a Tinduf, Algèria) continuen a l’espera que la comunitat internacional propiciï el referèndum que els van prometre però que mai no arriba. El temps juga en contra seu i els desgasta cada cop més davant d’una comunitat internacional i d’una Europa passives que es beneficien de les matèries primes que els ofereix el Marroc, com la pesca i el gas.

I mentre Espanya, la culpable que el Marroc ocupés el Sàhara, organitza manifestacions i acull nens sahrauís cada estiu, a ells només els queda seguir organitzant-se i, sobretot, resar perquè algun dia Déu els retorni el que els pertoca. I així ja van trenta sis anys…