Després de tres setmanes explorant La Paz –amb ascenció frustrada al Huayna Potosí inclosa– vam posar rumb a la Carretera de Los Yungas, tristament coneguda com a Carretera de la Muerte. Aquesta via fa d’enllaç entre l’Altiplano i la selva al llarg de 80 quilòmetres, que en la nostra direcció van ser gairebé tots de baixada. La ruta ens va dur dels 4.650, a la Cumbre, fins als 1.200, a la població de Coroico.
El clima de la regió varia molt entre un extrem i l’altre, però en ambdós cantons de la ruta és extremadament humit i boirós. El camí que ens va dur fins a la selva és una col·lecció de revolts enfangats i revinclats que transcorre entre barrancs de més de cent metres de profunditat. Es calcula que, fins que al 2007 no es va inaugurar la via alternativa molt més segura, entre 200 i 300 persones morien cada any fent el trajecte entre La Paz i Coroico –la majoria dels quals, enxovats en els autobusos vells i atrotinats que encara romanen a les profunditats d’alguns precipicis.
Malgrat aquest passat tràgic, la carretera de Los Yungas no deixa de der una pista ampla que, per tant, no té cap mena de complicació per als ciclistes. De fet hi ha diverses empreses que des de fa uns anys es dediquen a llogar BTT a trombes de turistes europeus i nord-americans que, un cop arribats a Coroico, es compren la clàssica samarreta de “I survived the Death Road” i se’n tornen en 4×4 al seu hostal de la Paz. Nosaltres, en comptes d’això, vam posar-nos a pedalar cap al sud a través de la regió cocalera de los Yungas…
La nostra intenció era arribar a Cochabamba, però al cap d’un parell d’etapes vam haver de fer marxa enrere perquè un riu desbordat no ens va deixar continuar. De tornada a Inquisivi, doncs, vam remuntar la carretera cap a a l’Altiplano per Quime, Caxata i, a la fi, Konani.
En un dels telefèrics de la Paz.
“Pescaíto frito” del llac Titicaca.
A punt d’esmorzar uns “buñuelos” i un “api” al Mercado Rodríguez.
“Chuños”, patates deliberadament congelades i assecades (no pas la meva devoció).
Més “cuños.”
Fulles de coca.
Medicines de tot tipus, Mercado de las Brujas…
Preparat a base de “maca”, una planta que, després de preguntar en diverses botigues, vaig arribar a la conclusió que va bé per tot: “pal hígado, pa los huesos, pal cerebro, pal dolor de cabeza, pal corazón, los riñones…”
Fetus de llama al Mercado de las Brujas. La tradició diu molt coses, entre les quals, que si l’enterres als fonaments d’una casa abans de construir-la, portarà sort.
Mural a la ciutat annexa de El Alto.
A El Alto vam anar a veure una tradició andina ancestral, el “Cholitas Wrestling…”
Des de La Paz vam aprofitar per anar a pujar el Huayna Potosí, conegut per ser un dels sis mils més assequibles del món…
Al segon dia d’ascenció, després sis hores caminant en la foscor i sota una nevada incesant, la Dominique estava la mar de fresca…
… però jo, als 5.900 metres, vaig haver d’abandonar pel mal d’altura.
Després d’uns dies recuperant-me d’aquella la trifulga, finalment vam abandonar La Paz i vam posar rumb, ara sí, la Carretra de la Muerte.
Acampant a l’església de Pongo…
un poble ple de vivers de truites…
… el plat preferit de la Dominique.
“Las divas del amor de Pongo.”
Al segon dia després de deixar La Paz vam arribar a la famosa carretera.
Descomptant els 20 quilòmetres de repetjons que hi ha abans de La Cumbre i abans de Coroico, la Carretera de la Muerte són més de 60 quilòmetres de pura baixada amb un desnivell de 3.700 metres:
El camí és molt i molt humit.
Un barranc de centenars de metres de profundidat.
Passant una de les tantes creus commemoratives que hi ha al llarg del camí.
Un accident d’autobús…
Abans de la construcció d’una carretera alternativa entre La Paz i Coroico, aquesta era l’única via possible entre les dues localitats i, per tant, els accidents com el següent eren ben freqüents…
Pluja i més pluja…
Des que la Carrera de la Muerte es va convertir en una atracció turística quan una agència de La Paz hi va portar els primers occidentals amb ganes d’adrenalina, les comuniats locals se n’aprofiten i fan pagar per a passar-hi. Hi ha un peatge a dalt i un altre a baix. Tot i que el servei que ofereixen és inexistent, l’extorsió al turista la tenen molt ben muntada…
L’única manera que vam trobar de trampejar-la va ser amb una mica de morro i imaginació…
Arribant a Coroico, a 1.200 metres, on el clima va millorar considerablement.
L’Evo Morales, omnipresent a totes les obres i infraestructures públiques.
De Coroico vam continuar pedalant per la regió de Los Yungas en direcció sud. Al poble de Puete Villa, com que plovia, la policia, amablement, ens va oferir dormir a la comissaria.
De camí a Irupana (no només és a la Carretera de la Muerte que hi ha esllavissades).
Ls meves sabates negres, brutes de fang i reclamant un “plan renove” immediat.
Plantacions de coca.
Abans de ser president, l’Evo Morales era “cocalero”, i en regions cocaleres com Los Yungas té un gran suport.
A Irupana vam passar la nit en un “hospedaje campesino”, uns hostals públics molt minimalistes i molt barats.
Un “cocalero” molt simpàtic que, orgullós de la seva feina, em va explicar tot el procés del cultiu.
A Los Yungas, els camps de futbol tenen diferents funcions.
El transport de Bolívia és molt divertit…
… tot i que de vegades porten la lluita antiimperialista una mica massa lluny (el Bin Laden, a l’esquerra).
De camí a Chulumani.
De camí a Licoma.
Berenant a l’hostal de Licoma.
El “vaño” de l’hostal de Licoma.
A punt d’esmorzar uns “vuevitos”.
Descens al poble de Quime.
Entre Quime i Konani, pujant a l’Altiplano.
Vida altiplànica.
Amor altiplànic.
Mort altiplànica (mercat de Konani).
Per a més entrades sobre Bolívia, fes clic AQUÍ. Salut!
Encara no hi ha comentaris.