A seixanta quilòmetres de Sidi Ifni, el clàssic enclavament que els espanyols van conservar al Marroc fins l’any 69, hi ha una població que la gent de la zona coneix com la porta del desert. Es tracta de Guelmim, un lloc que alguns consideren la primera població del Sàhara Occidental –d’altres posen la frontera una mica més al sud, a Tarfaya.
És a partir d’allà on tot comença a ser sorra i que el camell es converteix en el 4×4 per excel·lència. Com que era dissabte, el dia del famós mercat de camells de Guelmim, vaig decidir deiar la bici aparcada a Sidi Ifni i anar-hi a fer una visita amb taxi.
Qui hagi estat al Marroc sabrà que hi ha dos tipus de taxi: els petit-taxi, per moure’s dins la ciutat, i els grand-taxi, per recorreguts interurbans. Aquests ultims són uns Mercedes-Benz atrotinats que em fan empassar molt de fum quan m’avancen mentre pedalo. Malgrat que són de cinc places, els marroquins els omplen amb set persones i el taxi no arrenca fins que s’omple del tot.
Després d’una hora de trajecte clavant-me la maneta de la finestra a la cuixa, vam arribar a Guelmim. L’olor de merda em va guiar fins al mercat, on desenes de bèsties geperudes passejaven i remugaven esperant seduir algun interessat. Encara que jo no feia pinta d’estar en el negoci, el jove Mohamed me’n volia encolomar un, cosa que vaig aprofitar per fer-li quatre preguntes: Quant valen? Mil euros. Quant viuen? Uns 25 anys. Per a què serveixen? Absolutament per tot!
I mentre em preguntava què havia volgut dir amb “absolutament per tot” va arribar un paio amb americana i corbata que, després de pensar-ho una estona, va decidir quedar-se el més gros. Entre tres persones el van lligar, van tirar-lo al terra i el van carregar en una pick-up.
Tota una venda per al jove Mohamed,
que com que havia fer l’agost em va voler convidar a dinar a casa seva.
En arribar, ens vam treure les sabates i vam seure al terra entre coixins. La seva mare ens va cuinar una tajine de pollastre deliciosa. Encabat, com és costum, vam fer el rotet i vam donar les gràcies a Déu: Alhamdulil·là.
Després del te, en Mohamed em va dir que em posés les sabates perquè havíem d’anar a no sé on… Després d’un trajecte de vint minuts de taxi amb la palanca de canvi clavada a la natja esquerra, vam arribar a Tighmert, una àrea amb més de dues-centes mil palmeres que s’aixequen enmig d’una hamada àrida i hostil. En endinsar-nos-hi, el sol abrasador i el rogit del vent es van convertir en una brisa suau i el xipolleig d’uns nens que jugaven a una bassa. Allò era un oasi de veritat!
Mentre saltava per agafar els dàtils de les palmeres el Mohamed em va anar guiant fins a la haima d’un nòmada sahrauí a qui no veia des de feia temps. Quan vam arribar a la seva tenda, es van abraçar, van fer-se quatre petons i es van preguntar per la salut de sengles famílies unes quantes vegades.
“Un cop a l’any –em traduïa en Mohamed de l’àrab al francès– aquest nòmada agafa el seu ramat de camells i s’enfila fins al nord del Sàhara per intercanviar-los per oli, te, farina i tot l’indispensable per sobreviure una nova temporada al desert. La travessia –anada i tornada– dura mig any, després del qual se’n torna amb la seva família i cria més camells que, quan es fan grans, s’endurà cap al nord per fer més intercanvis.
Al cap d’una estona de conversa vaig fer una foto del panorama, però vaig haver d’amagar la càmera quan el Mohammed em recordar que a alguns musulmans no els agraden. L’home va assentir amb el cap, va xarrupar un glop de te i, en àrab, va dir: de vegades em trobo turistes que m’ofereixen diners a canvi d’una foto, però sempre els dic que no perquè, per davant de tot, sóc sahrauí, un home del desert, un musulmà. Així que vaig guardar la càmera i vaig intentar, simplement, degustar el te i gaudir d’aquell escenari tan nou per a mi amb tots els sentits.
Encara no hi ha comentaris.