Sóc a Boujdour, al Sàhara Occidental, i d’aquí a tres dies hi ha el primer dels quatre clàssics d’aquest mes d’abril tan boig i atapeït. Un cop surti d’aquí, el televisor que tindré més a la vora serà a Dakhla, a uns 350 quilòmetres al sud. Si hi vull arribar a temps, potser que em posi a pedalar.

Primer dia

Em llevo a les vuit, esmorzo i carrego el remolc amb deu litres d’aigua i cinc quilos de menjar. Abans de posar-me a pedalar vaig a l’oficina de correus per enviar un paquet a casa meva i unes cartes a uns amics. Entre naps i cols (i per culpa de la parsimònia dels funcionaris marroquins) se’m fan les deu. El sol ja crema.

Pedalo per una carretera monòtona –l’única– on la distracció principal són els camions que transporten peix cap a Europa. Mira, allà en ve un: tocarà el clàxon? Em farà llums? Traurà el braç per la finestra? Em dedicarà un somriure? El que és segur és que aixecarà una polseguera tan gran que em deixarà arrebossat. I que la seva estelala de ferum de peix m’acompanyarà durant almenys un parell de quilòmetres…

Cap a les dues del migdia he de parar a refugiar-me del sol. Com els camions, necessito refrigerar el motor, així que estenc una lona entre la bici i un arbust i m’estiro sobre la màrfega. Bec molta aigua, i tot i que aquesta calor em treu la gana intento menjar uns quants dàtils i un crostó de pa que trobo al fons el remolc. Al cap d’un parell d’hores apago el llibre elctrònic i em poso a pedalar un altre cop.

Quan es comença a fer fosc busco una duna ben gran per plantar-hi la tenda al darrere, de tal manera que els cotxes no em vegin des de l’asfalt. Arrenco un arbust completament sec i faig un foguera on cuino uns espaguetis amb tomàquet. Em rento les dents, entro a la tenda i, abans d’adormir-me, trec el mòbil per mirar l’últim capítol de Polònia que em vaig decarregar abans de deixar l’Aiun –sabent que un amic meu em em recriminaria no fumar una pipa mentres escric les meves memòries viatgeres en una llibreta Moleskine…

Segon dia

Són les nou del matí i m’he adormit, merda! El capítol de Polònia em va xuclar tota la bateria del mòbil i no m’he despertat fins que el sol m’ha començat a fer al vapor. M’unto de crema fins a les celles, menjo un parell de plàtans i em llanço a la carretera.

L’asfalt és rugós i noto com es va menjant la goma de les cobertes. Fa centenars de quilòmetres que pedalo en línia recta i un formigueig s’apodera de les meves mans i del meu cul. Fa tanta calor i estic tan cansat que no sé si riure o plorar, així que acabo fent les dues coses ahora.

A les sis de la tarda, finalment, acompleixo els cent-trenta quilòmetres que m’havia marcat com a objectiu. Mentre busco un lloc on plantar la tenda veig la silueta d’una caseta de fusta que es resisteix la força del vent. És just a la vora del penya-segat que separa les dunes del Sàhara de les onades de l’Atlàntic. M’hi acosto a saludar.

Els dos pescadors que en surten em suggereixen que planti la tenda al costat de la barraca, feta de palets, per refugiar-me del fort vent que bufa des de l’oceà. Em conviden a entrar i els tres seiem a la catifa. Prenem un te tot mirant una telenovel·la llatinoamericana doblada a l’àrab. Entre els plors del Ricardo Gabriel i les súpliques de la Carla Francisca sento un repic metàl·lic provinent de la cuina. Miro cap als fogons i veig una olla que tremola. El Mohamed s’aixeca, agafa la cassola i, somrient, em mostra mitja dotzena de llagostes que s’han salvat de fer un llarg viatge amb camió fins a Espanya però que, a canvi, es convertiran en el nostre sopar en qüestió de minuts.

Tercer dia

Avui sí: m’alço a les sis del mati i a les set ja estic cremant l’asfalt de la Nacional 1 en direcció sud. Tinc el vent a favor i vaig a una velocitat mitjana d’uns trenta quilometres per hora. Em sembla que arribaré a temps a Dakhla per veure el partit.

Apreto els pedals i em poso el disc de Manel que el meu pare em va enviar per e-mail quan era a Tarfaya. La del boomerang està bé, però si vull arribar a temps necessito una mica més de canya. Selecciono el mode aleatori del reproductor. Ironies de la vida, sona Highway to Hell.

A mig camí, paro uns minuts per menjar-me una taronja i dos plàtans. M’unto de crema un altre cop i em poso la samarreta del Barça per anar creant ambient. Torno a treure l’iPod i selecciono una llista de reproducció que es diu “FC Barcelona”.

Al ritme de La presó del rei de França recorro els quaranta quilòmetres de la península de Dakhla que condueixen fins l’antiga Villa Cisneros. Pedalo amb totes les meves forces, però el vent em ve de cara i amb prou feines arribo als 15 km/h. Mentre jo m’hi deixo la pell, un grup de kite-surfers somrients em saluda des d’un xiringuito de platja. Paro a fer una caipirinha amb ells?

Per sort aconsegueixo vèncer la temptació i arribo a temps a Dakhla. A cinc minuts de l’inici del matx un grup de marroquins m’està fent un lloc a la primera fila d’un restaurant. Em demano una cervesa i un entrepà de carn de camell. Que comenci el partit!

Piiiiiiiiiiip.