Després d’una setmana pel Kazakhstan, el Vali i jo vam entrar a la Xina pel nord-oest, per la regió de Xinjiang, una àrea composta per muntanyes i desert que és habitada majoritàriament pels uigurs, un poble turc amb arrels a l’Àsia central.
Les iurtes
l’alfabet àrab,
les mesquites
i les cares de la gent
ens recordaven
molt
als països
de l’Àsia central,
però
l’activitat als carrers era molt més frenètica que a totes aquelles ex repúbliques soviètiques i això em recordava que, després de nou mesos de viatge, finalment havia arribat a l’últim tram de la primera gran etapa de la volta al món: la Xina –per bé que molts uigurs no ho considerin així.
Després de passar per un parell de ciutats “petites”, vam seguir avançant cap a l’est
per uns quants ports de 3.000 metres,
la majoria dels quals coronats amb la simbologia budista
,
pròpia dels
mongols que també habiten la zona.
La següent parada va ser Turfan,
on vam poder arribar després de memoritzar quatre dels centenars de caràcters que té l’alfabet xinès.
En aquesta ciutat, que s’alça enmig del desert gràcies a l’oasi que la rodeja,
es registren les temperatures més altes de la Xina,
cosa que a ple mes de juliol vam poder comprovar perfectament,
amb el mercuri fregant els 50ºC.
Aquella petita part del desert del Gobi va resultar ser més dura del que crèiem. L’únic refugi que teníem eren els túnels de sota la calçada, on ens refugiàvem a fer bullir aigua per beure i a dormir, arrecerats del vent, a les nits.
Ni el Vali ni jo ens atrevíem a dir-ho en veu alta, però cada dos per tres pensàvem: “Què collons fem al mig del desert en ple estiu?”
I el pensament es repetia una vegada i una altra en els moments més durs,
sobretot quan arrossegàvem la bici entre ratxes de vent
que amb prou feines ens permetien caminar.
Després d’uns quants dies d’avançar poc i de patir força, la temperatura era tan alta que ens vam acabar posant malalts. La febre ens va pujar fins a 40ºC i vam haver d’abandonar els túnels on dormíem per un hotel amb aire condicionat que vam trobar en un altre poble-oasi.
Al cap d’una setmana, quan ja no teníem febre, vam decidir continuar la ruta de nit per tal d’evitar més mals tràngols.
També vam procurar dormir en llocs una mica més acollidors,
però no sempre era possible refugiar-nos del sol i ens vam tornar a posar malalts.
Com que el nostre visat no parava de córrer i el temps que teníem per travessar el país era molt limitat, després de rumiar-hi molt vam decidir que agafaríem un tren fins a Jiuquan,
una decisió que em va costar molt de prendre perquè fins llavors ho havia fet to amb bicicleta. Aquest cop, però, les circumstàncies ens havien superat i vaig haver de llençar per la borda tota la meva puresa ciclot-turístico-espiritual i recórrer 500 quilòmetres del viatge amb tren, fins a Jiuquan, a la província de Gansu, una zona encara desèrtica però molt menys extrema que l’infern d’on veníem.
Quan vam tornar a pujar la bici, al cap de poc van començar a aparèixer arbres i també altres cicloturistes, cosa que demostrava que ja no estàvem bojos i que vam començar a celebrar amb un àpat darrere un altre.
Al principi no ens en sortíem gaire amb els bastonets,
però aviat vam aprendre a xarrupar com a bons xinesos,
a pronunciar correctament 冰镇啤酒 (cervesa freda)
i a demanar alguna cosa que no fossin només fideus.
La veritat és que al llarg de tota la Xina vam poder gaudir de plats boníssims, immensos i molts variats (cosa que somiàvem contínuament durant els mesos a la monotemàtica i musulmana Àsia central).
I a més a més no havíem de patir gens pel pressupost, ja que per dos o tres euros ens fotíem uns tiberis que ens deixaven KO a la meitat de cada etapa.
Però després d’una bona becaina a qualsevol lloc
tornàvem a agafar la bici
per seguir avançant a ritme de moto elèctrica cap a la següent província,
la de Shaanxi.
De camí cap a la capital, Xi’an, ens vam adonar que ens costava moltíssim relacionar-nos amb els xinesos, així que vam començar a esforçar-nos tant com vam poder.
Ara bé, no va ser fins que vam retrobar una vella amiga taiwanesa que, amb els seus coneixements d’anglès i mandarí, vam començar a entendre millor la Xina i els xinesos…
Gràcies a la Min, amb qui ja havíem pedalat a l’Uzbekistan, vam poder negociar el preu de les síndries i els melons;
passar a comprar ampolles d’aigua de més de 25 centilitres;
deixar de menjar com uns porcs
i començr a agafar els bastonets amb propietat;
donar-nos un aire una mica més xinès,
i fins i tot ser introduïts al que els xinesos fan als parcs enlloc de jugar a petanca.
Els tres vam seguir pedalant per les carreteres de Shaanxi,
aquest cop sent capaços de demanar permís per acampar
i de conversar una mica més amb la gent que trobàvem pel camí.
Realment, el fet que un de nosaltres parlés xinès ens va obrir moltes portes, fins i tot les d’algunes cases,
on de vegades ens convidaven a dormir
i també a esmorzar.
I si no, sempre hi havia algun simpàtic que ens pagava el dinar o una cervesa,
mentre algun personatge estrambòtic
ens observava
sense treure’ns l’ull de sobre.
A mesura que arribàvem al pic de l’estiu, el sol i la platja eren cada cop més presents en el meu imaginari,
ja que a aquella zona de la Xina era temporada de pluges i
es va passar una setmana sencera diluviant,
fins que vam arribar a Xi’an
i vam tenir una treva
que ens va permetre descansar de la bici i
fer una mica el guiri.
Al cap d’uns dies de repòs vam tornar a la carretera i vam visitar uns quants temples budistes,
i taoistes,
en què figures
esfereïdores
es barrejaven amb símbols que ens resultaven familiars
però que a l’Àsia
tenen un significat
completament diferent.
en temple
vam anar aprenent una mica més sobre el budisme,
sempre conscients de les nostres limitacions occidentals,
que intentàvem vèncer amb les explicacions
de la Min
i les d’un personal no sempre gaire diligent.
Quan ja estàvem una mica més instruïts sobre l’espiritualitat asiàtica vam arribar al famós temple de Shaolin,
on no vam tenir problemes per esquivar el porter de l’entrada i plantar-hi la tenda a dintre
per, l’endemà al matí, anar a visitar el jardí de pagodes
i pujar fins a la cova del Bodhidharma,
de què la llegenda diu que
quan hi va arribar
després de pujar uns quants centenars de mentres i suar la cansalada,
va decidir quedar-hi meditant durant ni més ni menys que nou anys.
I d’aquesta història, segons s’explica, va néixer el Zen i la meditació com a element indestriable del budisme.
Quan vam tornar al temple, ja de nit, uns crits estridents em van cridar l’atenció.
Eren els petits deixebles de Shaolin, el temple de referència del kung fu, una de les arts marcials que requereix més concentració,
sobretot per a poder fer aquests forats a l’escorça d’un arbre sense deixar-s’hi els dits.
Després d’uns dies practicant arts marcials amb tot de nanos amb una forta retirada al Crilín de Bola de Drac, el Vali, la Min i jo vam acomiadar-nos després de molts quilòmetres i moltes experiències junts. Ells van tirar cap al nord per anar a Beijing i jo em vaig quedar pel centre de la Xina per arribar a Xangai.
Per carreteres brutes i humides vaig anar deixant enrere la província de Henan
i vaig arribar a la d’Anhui,
des d’on vaig seguir pedalant
durant deu hores al dia
per poder arribar a temps a Xangai,
ja que m’acabava de comprar un vol cap a Amèrica pel dia 1 de setembre i encara em quedaven mil quilòmetres per cobrir en només una setmana.
N’havia de fer, doncs, 150 al dia per poder arribar a Xangai sense haver d’agafar un altre tren.
L’únic turisme que vaig poder fer al llarg d’aquells dies va ser a les moltes de les ciutats fantasma que hi ha a la Xina,
que em van fer recordar tant el documental que vaig veure abans de visitar aquest país.
Tampoc no vaig tenir gaire temps per dutxar-me,
i aquella humitat i aquell fum de camió delataven perfectament la meva condició de rodamon llefiscós.
Però bé, els xinesos són més simpàtics del que m’imaginava abans de visitar el seu país
i van seguir convidant-me a sopar
o fer algun ganyip
a peu de carretra
a canvi d’una foto.
De totes maneres, el meu xinès encara no era prou bo per demanar de plantar la tenda en algun lloc,
o sigui que cada matí a les sis en punt venia un pagès a fer-me fora del seu hort, tot i que aquest era força simpaticot i em va convidar a esmorzar un meló amb ell.
150 quilòmetres al dia durant una setmana sencera eren molts i no sabia si ho aconseguiria, però quan vaig veure el riu Yangtsé per primera vegada
vaig pensar que potser sí que era possible,
i vaig continuar pedalant com un condemnat entre ponts,
i més ponts,
fins que, amb la bici ja a les últimes,
vaig aconseguir arribar a Xangai,
on, després d’una cervesa per celebrar-ho,
vaig fer-me amb una caixa de cartró per facturar la bici a l’avió
i me’n vaig anar ràpidament a fer realitat els dos desitjos que m’havien mantingut amb vida durant l’última setmana a la Xina,
un massatge
i un ànec lacat.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
I love your post!!!!! You choose good pics of me!! hahahah!!!!!
Thanks Min! I missed your comment. How it it going in Beijing? Hugs from Mexico!
Molt bo, motivació per agafar la bicicleta. Pots posar el documental de la China un altra vegada. Gràcies.