El Kurdistan iraquià és una regió autònoma de l’Iraq que compta amb un exèrcit i una policia pròpia que controlen la major part del que consideren el seu país, excepte algunes ciutats econòmicament imporants com Mòsul i Kirkuk, on vaig procurar no acostar-me.
Cada vint o trenta quilòmetres hi ha controls policials per mantenir el territori al marge del caos que regna a la resta de l’Iraq.
Moure’s pel país pot arribar a ser una mica emprenyador, però els militars, la policia i la gent en geneneral estan tant contents de veure turistes que et conviden a beure te i a preguntar-te què et sembla el seu país a cada cantonada.
Esperant que policia m’ajudi a trobar un lloc on passar la nit (hi havia pocs hotels…)
A la ciutat de Zakho vaig tenir la sort de conèixer un membre de l’equip de triatló de l’Iraq, que em va convidar a passar la nit a les seves instal·lacions
i va tenir l’amabilitat de reparar-me la bici.
El Kurdistan, després de la guerra de 2003, està creixent a gran velocitat i les infraestructures són molt millors que a la resta de l’Iraq.
Però els conductors, que van amb cotxes americans nous i immensos, estan tan pirats que vaig haver d’agafar alguna carretera secundària per no morir atropellat.
Al vuitè dia (el visat, que s’aconsegueix a la frontera, és només per deu) vaig arribar a la segona ciutat més gran, Sulaymaniyya,
on, aparcada la bici i l’equipatge,
vaig anar a fer el guiri
entre molta policia
i les reminiscències del genocidi del règim de Sadam Hussein contra el poble kurd, recollides al Red Museum de la mateixa ciutat.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
Encara no hi ha comentaris.