Després de dues setmanes recorrent a tota velocitat la península Ibèrica per arribar a Tarifa,
ansiós de conèixer un món completament diferent del meu,
on els tes a la menta dels primers dies només eren una petita part de les grans diferències culturals que veuria al llarg de tot el viatge;
en indrets com Moulay Bousselham
o altres pobles de pescadors
i de platges llargues i boniques.
O més cap a l’interior, a Marràqueix,
on em vaig poder degustar plats tan suculents com la tanjia (cap de cabra estofat) i
tot tipus tajiines
abans de fer cap a Imlil, el poble des d’on comença l’ascenció al Toubkal, la muntanya més alta de l’Àfrica del Nord,
que, malgrat fos primavera, una nevada sobtada la va cobrir de dalt a baix just el dia abans de l’ascenció.
Però, per sort, vaig trobar un xaval de quinze anys que em va deixar el seu anorac a canvi d’uns quants dirhams i vaig poder tirar cap amunt amb una colla de turistes gairebé tan ben equipats com jo.
I, a poc a poc i amb bona lletra, tots plegats vam arribar fins al refugi,
des d’on l’endemà vam fer el cim en un dia molt dur però assolelllat.
Val a dir que si vaig poder arribar a dalt va ser gràcies a un d’aquests companys de la Franja, que durant l’ascenció em van trobar amb els peus a punt de cangrena i va tenir l’amabilitat de deixar-me les seves botes, ja que ells s’anaven a calçar els esquís,
que fins llavors havien encolomat a aquesta pobra mula,
que, molt amablement –de fet no va tenir cap més remei–, els va esperar fins que l’endemà, quan vam haver baixat del refugi per acabar de desfer el recorregut fins a Imlil,
on jo, dominguero a més no poder –noti’s que porto la bossa del remolc per motxilla–, em vaig acomiadar d’ells
per quedar-me descansant un parell de dies en aquesta habitació,
d’on vaig marxar tan bon punt els marejos estomacals que m’havien agafat durant l’ascenció al Toubkal em van deixar tornar a seure a la bici
i fer-me fotos tan narcisistes com aquesta
o aquesta,
o aquesta altra
i recuperar, així, el tros d’autoestima que havia perdut a la muntanya.
Amb tot, aviat vaig arribar a la ciutat berber de Taroudant, on un jove ciclista em va deixar passar la nit a casa seva
abans no continuar pedalant fins al mar,
concretament fins a un poble molt freqüentat per surfistes de tot el món, Taghazout, d’on vaig marxar després d’adonar-me que el surf tampoc és per a mi
i continuar cap al mercat de camells de Guelmim, on la tendresa d’alguns nens em va fer oblidar, per moments, la cruesa de la realitat,
que de vegades ho és tot menys amor,
efecte,
delicadesa,
dolçor,
o sensibilitat.
Així que, afligit per aquell intercanvi ancestral, vaig tornar cap a la costa i vaig trobar una manera més subtil de fer patir els animals
en què fins i tot em vaig veure amb cor prendre partit.
Arran d’una tempesta de sorra, uns pescadors em van acollir a la seva barraca i em vaig passar uns quants dies convivint amb ells…
La barraca on vaig dormir durant cinc nits.
El Land Rover del “patron”, amb què un cop per setmana anàvem a Tantan a vendre el peix.
La guitarra amb què ens distrèiem a les nits.
El descampat, entre el desert del Sàhara i l’oceà Atlàntic, on viuen desenes de pescadors.
A la tarda, tornant de pescar.
Mai uns percebes m’havien sortit tan barats…
Cuinant una “tajine” de peix a la barraca.
L’encarregat de triturar el kif.
La millor manera de passar el matí a 45ºC…
Preparant el “majon”, una pasta a base de kif.
De nit, a punt de fer el te.
Visita dels pescadors d’altres barraques.
Al matí, fent pa.
Visita d’un nòmada sahrauí.
Després de cinc dies a la barraca d’aquells pescadors (i de celebrar el meu 24è aniversari amb ells), el vent va amainar i vaig poder continuar pedalant. Abans d’arribar a Tantan vaig ser acollit per altra gent igual d’hospitalària,
fins que em vaig trobar amb la Platja Blanca, quaranta quilòmetres de sorra
que només vaig poder recórrer quan la marea va baixar.
Aquí, la meva flipada:
Encara no hi ha comentaris.