Mauritània és el país on es troben l’Àfrica del nord i l’Àfrica occidental. La meitat dels seus tres milions d’habitants són de raça negra, mentre que la resta, d’ascèndencia àrab. Hi conviuen cinc ètnies diferents: els moros blancs, els moros negres (antics esclaus arabitzats), els soninké, els fula i els wòlof. Aquesta barreja de cultures fa que el francès sigui la lingua franca, sobretot a les a ciutats.

A l’arribar a Nouadhibou vaig decidir aturar-m’hi un parell de dies per descansar del desert i per assegurar-me que no em perdia el tercer dels quatre clàssics (el del famós ¿por qué?). Malgrat la barreja ètnica, passejant pels carrers de la ciutat era obvi que la gran majoria d’habitatns de la ciutat eren del Barça –tot i que també vaig veure alguna samarreta del Milan i del United.

El partit

Al cafè on vaig anar a veure el partir el 90% de la gent animava els blaugrana, mentre que la resta, seguidors blancs, es fonien silenciosos en un racó a mesura que passaven els minuts.

Després del 0-2 i de l’espectacle de Mourinho, el cambrer em van convidar a anar a fer sonar el clàxon pels carrers de Nouadhibou. Hi havia molt d’ambient –més que a Sabadell, segur– i el Mohamed pitava a tort i a dret mentre conduia com un boig. Anava tan embalat que gairebé atropellem un burro.

Algèria – Cuba – Mauritània

Com que el Mohamed i jo ens vam caure molt bé vaig decidir quedar-me un parell més de dies a Nouadhibou. Ell em va fer de guia i jo el vaig ajudar a practicar el castellà, que va aprendre a Cuba, on va estudiar la carrera de Comunicació.

En Mohamed no era de Mauritània, sinó que s’havia criat als campaments de refugiats sahrauís de Tinduf, a Algèria. Com tants d’altres, havia rebut una educació superior gràcies al govern cubà. Com tants altres cubarauis, va tornar d’Amèrica amb estudis i unes ganes boges d’ajudar el seu poble, però aviat es va adonar que prosperar en aquell tros de terra estèril que és Tinduf era impossible i, en conseqüència, va decidir tornar a emigrar. Aquest cop a Mauritània. Un altre exemple de la diàspora sahrauí…

El quart dia a Nouadhibou les cames em demanaven pedals, així que vaig quedar amb el Mohamed per sopar i acomiadar-nos. Mentre fèiem el te em va dir que ell també marxava. Se n’anava a Tinduf a visitar la família, i ho faria a bord del que alguns consideren el tren més llarg del món: dos quilòmetres i mig de vagons descoberts i atrotinats plens del mineral de ferro que extreuen a les mines de Guelb el Aouj.

El tren més llarg del món

Aquesta andròmina cada dia fa el trajecte entre Zouerate i el port de Nouadhibou, on molta gent que no té els mitjans per moure’s pel desert l’esperen per arribar fins l’interior del país. Quan el comboi arriba, s’està tanta estona frenant que els passatgers comencen a pujar als vagons quant el tren encara està en marxa. Carregats amb maletes, menjar, garrafes d’aigua, mantes i lones per protegir-se de la sorra, van saltant l’un rere l’altre a dintre els vagons. Els esperen més de dotze hores de calor, vent, sorra, soroll i molt de fred a la nit. La Lonely Planet ho descriure com “un dels viatges més èpics de la teva vida”, però dubto que en Mohamed també ho vegi així.

L’endemà vaig acompanyar-lo fins al tren i el vaig ajudar a pujar-hi tots els seus trastos. Quan va arrencar, em vaig posar a pedalar en la mateixa direcció i vaig poder comprova que, efectivament, deu ser el tren més llarg del món.

Un cop vaig haver desfet la península de Nouadhibou, vaig arribar a Bou Lannuar, un poblet de quatre casetes amb hortet on vaig poder abastir-me de provisions. M’esperaven 500 quilòmetres més de desert fins a Nouakchott, la capital de Mauritània. Entremig, ben poca cosa: dunes d’un color rogenc i alguna acàcia per parar a fer una becaina quan la calor apretava.