Més desert: Mauritània

Després de més de 1.200 quilòmetres de desert pel Sàhara Occidental, encara me’n quedaven 700 més per Mauritània.

La primera ciutat per on vaig passar va ser Nouadhibou, d’on surt i arriba un tren de tres quilòmetres de llargada –considerat el més llarg del món– que s’endinsa a les mines de ferro de Zouérat. Molts mauritans hi viatgen en un trajecte llarg i no gens còmode…

Un cop canviades unes quantes ouguiyes mauritanes, vaig seguir el camí cap avall per l’única carretera que voreja la costa.

Com que la policia m’havia prohibit de plantar la tenda arran del segrest d’uns cooperants europeus en aquesta ruta, vaig intentar fer amics com vaig poder…

Després d’entendre que per dirigir-me a les dones havia de mantenir certa distància –a la primera de canvi la vaig cagar oferint la mà a una senyora…–, vaig provar-ho amb els nens,

i ràpidament vaig fer uns quants amics que em van convidar a dormir a casa seva,

on em van convidar a un dels plats típics del país.

Quan vaig tornar a agafar la bici em vaig adonar que el desert s’havia tornat d’uns colors molt més càlids que els que havia vist al Sàhara Occidental,

amb tot de dunes immenses que s’estenien per l’est del

parc nacional del Banc d’Arguin,

on malauradament no vaig poder anar i vaig haver-me de quedar entre sorra,

camells

i vaques i bous

de tota mena.

Just a mig camí entre Nouadhibou i la capital, Nouakchott, em vaig quedar sense aigua ni menjar i a les botigues no tenien gaires provisions…

Per sort, en la distància vaig veure uns quants mauritans que excavaven un pou al marge de la carretera.

Després d’ensenyar-me comfuncionava la politja i

de mostrar-me quines eren les mesures de seguretat, em van convidar a menjar un plat de carn de camell i a passar les hores de sol més dures en una haima,

fins que vaig poder continuar pedalant desert avall.

Aquella nit la vaig passar acampant tranquil·lament darrere d’una dura –noti’s com em va quedar la tenda–, però l’endemà, quan vaig arribar al següent control policial –n’hi ha un cada 60 quilòmetres– em van esbroncar de valent perquè pensaven que m’havien segrestat i m’havien estat buscant tota la nit –o això em van dir…

Al dia següent, la majoria dels controls policials que anava passant estaven tancats, així que vaig haver de pedalar fort per no haver de tornar a acampar i que em fotessin la bronca un altre cop. Pel camí, un bon home va parar el cotxe per advertir-me que els americans s’acabaven de carregar el Bin Laden i que, per tant, vigilés amb qui em relacionava… Allò em va descol·locar i atabalar una mica, però el cert és que no vaig tenir cap mena de problema al llarg de tota la meva estada al país, on vaig poder parlar obertament de política i religió amb moltísisma gent. Per si de cas, això sí, aquell dia vaig pedalar com un condemnat per poder dormir sota cobert.

Després de passar uns quants dies a Nouakchott a casa d’una catalana de Creixell molt amable, vaig seguir cap al sud. Com més baixava, més barreja entre àrabs i negres,

fins que, després de gairebé 2.000 quilòmetres de desert, creuava el riu Senegal i finalment arribava a l’Àfrica negra.