Pedalant per Guinea, Mali i Burkina Faso

Des que vaig deixar enrere l’Atles, al Marroc, tots els paisatges per on havia pedalat havien estat molts plans. Quan vaig entrar a Guinea Conakry vaig estar molt content de trobar-me el massís del Fouta Djallon, també anomenat el castell d’aigua de l’Àfrica occidental, per la seva gran pluviometria. Des d’aquelles muntanyes em disposava a travessar un dels països més pobres de l’Àfrica i del món fins arribar a Mali i Burkina Faso (coses del postcolonialisme, els meus plans d’anar a Costa d’Ivori es van veure sobtadament estroncats per l’esclat d’una guerra civil)

IMG_3822

Guinea Conakry va ser el primer país de l’Àfrica occidental que va refusar, l’any 1958, continuar formant part d’una colònia francesa, la qual cosa va portar la metròpoli a fer-li un buit econòmic que va portar el país a l’extrema pobresa malgrat totes les seves riqueses naturals. Amb tot, l’educació i la sanitat a Guinea són un veritable drama sobre el qual les les xarxes de comunicació (com la carretera nacional de la foto) tenen molta indicència.

IMG_3830

IMG_3998

IMG_3834

IMG_4205

IMG_4130

IMG_4152

IMG_4176

IMG_4142

IMG_3843

Aquells camins van suposar, per a mi, uns quants dies de distracció, ja que entre aquella semijungla cmuntanyosa ada cop hi havia més bèsties i més grans, com els monos babuïns que passaven per sobre meu mentre pedalava.

IMG_3944

Per a la gent local, però, la manca d’una bona infraestructura de comunicacions (per aquests camins no hi ha ni transport públic) no només és una inconvenient individual, sinó que suposa un problema estructural que priva molta gent de tenir accés a l’educació i a la sanitat (en una zona tropical on la malària és el pa de cada dia).

IMG_4124

IMG_3779

IMG_4108

De vegades em trobava algun motorista, però eren casos excepcionals que, pel que vaig entendre, o bé tenien a veure amb el contraban de tabac i altres productes provinents de Bamako, Mali, o bé eren gent de classe alta que es dedicaven a caçar antílops i altres animals.IMG_4146

La majoria de gent s’havia de desplaçar o bé a peu o bé amb uns cotxes atrotinats que se sobreescalfaven a cada repetjó,

IMG_4123

al final del qual la gent arofitava per estirar les cames i saludar aquell ciclista blanc que anava a la mateixa velcoitat que ells i que veien des de feia dies.

IMG_4115

Un dia, amb tanta pedra, vaig perdre el bidó de l’aigua,

IMG_4147

però per sort una furgoneta el va recollir i  me’l va tornar en un dels innumerables avançaments.

IMG_4149

Per a la majoria de gent del Fouta Djalon l’única manera de desplaçar-se és  en 4×4, però només passa un cop a la setmana i s’ha d’omplir amb unes vint persones perquè entre tots puguin pagar-ne la gasolina. La primera vegada que vaig veure un cotxe tan carregat em va fer gràcia, però des del dia que vaig veure un home de vuitanta anys enfilat al sostre i col·locat entre un xai i una vaca ja no me’n fa gens.

IMG_4025

En els poblats que em trobava pel camí

IMG_4187

ningú no parlava francès, sinó fula, la llengua del grup etnolingüístic majoritari del país, escampat també per tota l’Àfrica i amb una població de 40 milions.

IMG_3973

Malgrat no trobar-hi ni aigua corrent ni electricitat, sempre hi havia dues coses que mai no faltaven: gasolina i

Gasolinera

Coca-cola. Coses de la globalització.

IMG_4080

Paradoxalment, l’aigua l’havien d’anar a buscar al riu,

IMG_3959

que de vegades es podia travessar per un pont,

IMG_3953

IMG_3963

però la majoria de cops calia esperar que vingués el noi de la canoa perquè et traspassés.

IMG_4414

Les primeres pluges

També des del Marroc que no havia vist ploure. Ja érem a juny i des de Gàmbia i Senegal que eren a punt de caure les primeres gotes de la temporada de pluges, però mai no acabaven d’arribar…

IMG_4189

Fins el dia que ho van fer en forma d’una gran tempesta que em va enganxar al mig del no-res. Per fi s’en va anar aquell pols ambiental que em carregava tant els pulmons. Per fi l’atmosfera es va refrescar una mica i va deixar de fer tantíssima calor.

IMG_4200

Encara que també hi havia una part negativa. Sovint els rius baixaven amb massa força per creuar-los i m’havia d’esperar un o dos dies abans algú no s’atrevsís a traspassar-lo amb la seva canoa; els camins eren plens de reguerots inundats on vaig caure de cap en diverses ocasions; el fang em feia gastar el doble d’energia; la bici va acabar feta pols

Untitled

i necessitava l’atenció d’algun expert que tingués recanvis d’alguna mena…

IMG_4250

A més, amb tanta humitat acumulada, les bestioles es van començar a multiplicar i a lluitar per la seva porció d’ecosistema. Cucs,

IMG_3931

aranyes i

Untitled

mosquits que se m’enganxaven a la punta dels dits i em feien una fiblada mentre pedalava… Un dels més temuts, però, era la mosca tse-tse, el causant de la malatia de la son, que si no es cura ràpidament pot acabar sent fatal.

Mosca tse-tse?

A mi no sé què em va picar, però vaig estar un parell de dies pedalant amb una sensació de cansament exagerat fins que, finalment, vaig arribar a un poble i em vaig passar 20 hores seguides dormint a la caserna d’uns policies. Quan em vaig llevar em va venir a veure un metge, que em va receptar el mateix que tantes vegades: amoxicilina.

Malalt

Després d’un dia de descans, jo ja em trobava una mica millor, així que vaig anar a buscar algú que m’arreglés la bici,

IMG_4266

que a cop de martell i amb una peça de l’antiga URSS i una altra de la Xina actual (gairebé tots els productes de l’Àfrica occidental vénen de la Xina) va quedar miraculosament arreclada.

IMG_4259

La gent

Per descriure la gent de Guinea Conakry podria recórrer a aquell topic que diu que els qui menys tenen són els que més donen.A Burkina Faso i a Mali, però, no son tan pobres i també em van oferir de tot. O sigui que potser podria generalitzar la generositat i bon rotllo continuat al voltant de tota l’Àfrica occidental –sense condicionants econòmics.

Untitled

En la majoria dels casos no només em van oferir allotjament, menjar o  una dutxa (o un cubell d’aigua calenta escalfada  al foc de llenya expressament per a mi, a tota Guinea Conakry),

IMG_3844

sinó que també em van convidar a passar-m’ho bé amb ells (cantant, ballant, jugant a futbol, ensenyat-me a tocar el xilòfon o la kora…) malgrat totes les barreres lingüístiques que hi havia pel mig i que desapareixien amb els seus grans somriues africans.

Untitled

Untitled

Untitled

Abans d’introduir-me als adults dels pobles per on passava, primer sempre venien els nens, que sortien absolutament de tot arreu. Després de la primera emoció de veure un ciclista blanc, però, la meva presència era viscuda amb ambivalència.

Untitled

IMG_3906

Per a la majoria d’aquells nens jo era el primer blanc que veien.

Untitled

Els més grans potser n’havien vist passar algun amb cotxe o amb moto,

Untitled

però cap que parés a demanar ajuda,

IMG_3899

aigua

Mini Obama

o menjar.

IMG_3882

Per als més petits els tubabús eren tot un misteri.

IMG_3900

Feien una mica de por.

IMG_4091

Fins i tot els podien causar pànic, ja que no n’havien vist mai cap ni per la tele, ni per revistes, ni per internet, ni per enlloc (si jo em trobés una persona de color lila i no sabés d ela seva existència, suposo que em passaria el mateix).

IMG_4041

Però quan els deixava tocar la meva pell blanca, els meus cabells llisos i els meus pèls a les cames s’adonaven que tampoc no érem tan diferents.

IMG_4031

Untitled

IMG_4051

IMG_4036

IMG_4072

IMG_4043

IMG_4057

IMG_4059

IMG_4069

IMG_4237

L’hospitalitat

Malgrat que en la majoria de pobles no estaven acostumats a tractar amb blancs perquè tots els que veien passaven amb 4×4 i rarament s’hi aturaven, cada cop que  jo parava a buscar menjar o a demanar permís per acampar tenia la sensació de ser molt ben rebut. Com passava amb la canalla, més enllà de la por o el distanciament del principi, la curiositat i la generositat acabaven passant per damunt de tot.

IMG_4138

IMG_3849

IMG_3883

IMG_3905

IMG_3855

IMG_3862

IMG_3893

Fins i tot la policia, a falta d’hotels i de llocs on acampar, va ser prou amable com per deixar-me passar la nit a la seva caserna;

IMG_4255

IMG_4268

I un grup d’adolescents en l’edat del pavo, a falta de taules lliures, em va deixar asseure’m a fer un te amb ells.

IMG_4270

IMG_4274

IMG_4277

IMG_4279

IMG_4272

IMG_4273

IMG_4275

I quan anava pedalant per un camí m’apropava a qualsevol poble, sovint trobava un motorista

Untitled

o un ciclista

Bicing!

(en aquest cas amb una bici que em va resultar força familiar)

Bicing!

que insistia perquè em desviés fins al poble a fer-me unes fotos amb ells

Untitled

i sobretot amb la canalla,

Untitled

que en un moment es posaven tots junts, com un equip,

Untitled

i s’acabaven tornant bojos davant la càmera.

Untitled

Tubabu!

Tubabu!

Untitled

Quan a les tardes parava per buscar algun lloc on plantar la tenda, sempre em rebien els nens,

Untitled

que em portaven a parlar amb el cap del poble perquè em donés el vist-i-plau.

El 'chief du village'

Llavors, començava l’espectacle: un ciclsta blanc, vestit de manera molt estranya, treia tot de coses d’un remolc i muntava uns pals molt estranys i els cobria amb una tela.

Dan

Els fascinava.

Untitled

I l’endemà, a les sis del matí, ja els tenia rodejant la tenda per veure-me’n sortir.

Untitled

La malaltia

Des de l’entrada a Guinea Conakry m’havia posat malalt unes quantes vegades, però mai no sabia exactament de què. Vaig haver de parar diversos dies per diferents raons. De vegades pel cansament, per la humitat, per algun virus de panxa, per picades d’insectes estranys… I de vegades  per tot alhora. Al cap i a la fi ja hi comptava (n’hi ha pocs que haguem passat una sarna, dues mononocleosis, un trencament de tíbia i peronè, un esquinç al dit, un balí a la sella…)

IMG_4012

Per sort, si ho necessitava, els guineans m’acollien a dormir a casa seva o bé estar-me una estona cosa a sota de qualsevol porxo, fins que em recuperés.

IMG_4016

Al principi podien semblar un pèl seriosos,

IMG_4000

però eren tots molt trempats

IMG_4001

i riallers

IMG_4018

i em van deixar provar coses com la carn d’antílop.

IMG_4002

Malgrat tota la seva amabilitat, totes les vitamines i proteïnes que menjaves, totes les pastilles i totes les precaucions que prenia cada vespre quan es ponia el sol, sabia que era altament probable que acabés agafant la malària,

IMG_3989

una malatia que cada any afecta i mata centenars de milers d’africans

malariainafrica2

i contra la qual encara no hi ha cap vacuna comercialitzada.

Deixant de banda a meva tendència natural en agafar-ho, el fet de viatjar amb bicicleta i en temporada de pluges em feia tenir molts números per agafar-la. I, efectivament, la vaig agafar.

sintomas-de-la-malaria

Després de plantar la tenda en poblats sense llum i de dormir en habitacions amb mosquiteres foradades, la femella d’una espècie de mosquit anomenat Anopheles, l’encarregada de transmetre el virus de la malària, també em va acabar picant a mi.

Malgrat totes les morts que causa, si la malària es detecta a temps no té per què ser gaire més emprenyadora que una grip. De fet, molts africans la tenen un o més cops l’any i en tenen prou amb una o dues setmanes per tornar a fer vida normal.

malaria-proces

El problema més gran el tenen els afectats que viuen en poblats incomunitats, en què la manca d’educació i d’assistència mèdica es converteixen en un gran factor de risc quan arriben les pluges.

pluges-guinea

Jo vaig viure aquest situació de ben prop, ja que quan em van agafar tots els símptomes i finalment vaig decidir anar a l’hospital, no vaig tenir altre remei que fer-ho amb bicicleta. A la zona de Guinea Conakry on em trobava no passava cap taxi fins la setmana següent, i l’hospital més proper no el trobaria fins al següent país, Mali, a uns 100 quilòmetres.

bougouni-hospital

Quan vaig haver travessat la frontera i arribat a l’hospital de la població de Bougouni, era divendres i el laboratori era tancat perquè era el dia de festa dels musulmans. L’endemà, dissabte, i l’altre, diumenge, tampoc no hi havia ningú, o sigui que em vaig haver d’esperar fins el dilluns perquè em traguessin una gota de sang del dit i em diguessin que, efectivament, era malària m’haurien de posar, durant cinc dies seguits, una injecció al cul molt dolorosa.

malaria

Fins que aquest tractament no va arribar vaig estar allotjat a una casa d’acollida cristiana, en una habitació amb rates on vaig plantar la tenda. Recordo que tenia la llengua cada cop més inflada i moltes suors fredes. I que a a la nit em pujava molt la febre, tenia al·lucinacions i em passava moltes hores assegut al vàter (bé, a la latrina).

Latrina-bouguni

Quan va arribar el dilluns em notava molt perjudicat, però tan bon punt vaig tornar a l’hospital –després d’haver-hi anar a primera hora, que em fessin la prova i que m’enviessin a comprar la medicació en una farmàcia que recordo molt i molt llunyana–  i em van posar la primera injecció vaig notar molta millora. Després del mareig de rigor (sóc tan aprensiu que fins i tot m’he desmaiat mentre m’empastaven un queixal, imagina’t en un hospital africà…) em vaig pujar els pantalons i me’n vaig tornar a la meva habitacio (fins l’endemà, segona injecció de cinc).

IMG_4284

Durant els deu dies d’estada a Bougouni (5 de tractament i 5 de recuperació), als vespres em reunia amb els meus nous amics adolescents per veure una pel·lícula al vídeo-club del poble (una caseta feta de xapa on al vespre engeguen un generador perquè la gent anar-hi a veure la tele o a carregar el mòbil).

malaria2

Durant la sessió, a fora del porxo solia ploure a bots i a barrals.

Untitled

Durant el dia, anava a dinar i a sopar sempre al mateix restaurant,

Untitled

on una nena

Untitled

em cuinava

Untitled

el peix que li arribava del riu Níger

IMG_4459

IMG_4466

o enviava la seva germana a comprar-me un paperina de carn empalada en un radi de bicicleta (molt africà).

Radis

Quan vaig recuperar una mica les forces, vaig arreplegar tots els meus trastos de la casa d’acollida cristiana amb rates a l’habitació i me’n vaig anar a casa d’aquests dos nois,

IMG_4523

que em va intentar ensenyar a tocar la kora

Kora

a canvi que els gravés un vídeo-clip i els pengés al youtube perquè tinguessin moltes visualitzacions. Atenció a la introducció en català:

Després dels deu dies a Bougouni ja estava recuperat i podia tornar a pedalar. De totes maneres, vaig tardar ben poc e haver de baixar de la bici, ja que a Burkina Faso vaig tenir una recaiguda de malària i, poc abans d’arribar a Ghana, em vaig fer una petita ferida al dit petit del peu que –a causa de les poques defenses arran de la malària– em va tenir el doble de temps parat. Ironies de la vida…

peu


Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!

 

, , , , ,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari