Des que vaig deixar enrere l’Atles, al Marroc, tots els paisatges per on havia pedalat havien estat molts plans. Quan vaig entrar a Guinea Conakry vaig estar molt content de trobar-me el massís del Fouta Djallon, també anomenat el castell d’aigua de l’Àfrica occidental, per la seva gran pluviometria. Des d’aquelles muntanyes em disposava a travessar un dels països més pobres de l’Àfrica i del món fins arribar a Mali i Burkina Faso (coses del postcolonialisme, els meus plans d’anar a Costa d’Ivori es van veure sobtadament estroncats per l’esclat d’una guerra civil)

Guinea Conakry va ser el primer país de l’Àfrica occidental que va refusar, l’any 1958, continuar formant part d’una colònia francesa, la qual cosa va portar la metròpoli a fer-li un buit econòmic que va portar el país a l’extrema pobresa malgrat totes les seves riqueses naturals. Amb tot, l’educació i la sanitat a Guinea són un veritable drama sobre el qual les les xarxes de comunicació (com la carretera nacional de la foto) tenen molta indicència.

Aquells camins van suposar, per a mi, uns quants dies de distracció, ja que entre aquella semijungla cmuntanyosa ada cop hi havia més bèsties i més grans, com els monos babuïns que passaven per sobre meu mentre pedalava.

Per a la gent local, però, la manca d’una bona infraestructura de comunicacions (per aquests camins no hi ha ni transport públic) no només és una inconvenient individual, sinó que suposa un problema estructural que priva molta gent de tenir accés a l’educació i a la sanitat (en una zona tropical on la malària és el pa de cada dia).

De vegades em trobava algun motorista, però eren casos excepcionals que, pel que vaig entendre, o bé tenien a veure amb el contraban de tabac i altres productes provinents de Bamako, Mali, o bé eren gent de classe alta que es dedicaven a caçar antílops i altres animals.

La majoria de gent s’havia de desplaçar o bé a peu o bé amb uns cotxes atrotinats que se sobreescalfaven a cada repetjó,

al final del qual la gent arofitava per estirar les cames i saludar aquell ciclista blanc que anava a la mateixa velcoitat que ells i que veien des de feia dies.

Un dia, amb tanta pedra, vaig perdre el bidó de l’aigua,

però per sort una furgoneta el va recollir i  me’l va tornar en un dels innumerables avançaments.

Per a la majoria de gent del Fouta Djalon l’única manera de desplaçar-se és  en 4×4, però només passa un cop a la setmana i s’ha d’omplir amb unes vint persones perquè entre tots puguin pagar-ne la gasolina. La primera vegada que vaig veure un cotxe tan carregat em va fer gràcia, però des del dia que vaig veure un home de vuitanta anys enfilat al sostre i col·locat entre un xai i una vaca ja no me’n fa gens.

En els poblats que em trobava pel camí

ningú no parlava francès, sinó fula, la llengua del grup etnolingüístic majoritari del país, escampat també per tota l’Àfrica i amb una població de 40 milions.

Malgrat no trobar-hi ni aigua corrent ni electricitat, sempre hi havia dues coses que mai no faltaven: gasolina i

Coca-cola. Coses de la globalització.

Paradoxalment, l’aigua l’havien d’anar a buscar al riu,

que de vegades es podia travessar per un pont,

però la majoria de cops calia esperar que vingués el noi de la canoa perquè et traspassés.

Les primeres pluges

També des del Marroc que no havia vist ploure. Ja érem a juny i des de Gàmbia i Senegal que eren a punt de caure les primeres gotes de la temporada de pluges, però mai no acabaven d’arribar…

Fins el dia que ho van fer en forma d’una gran tempesta que em va enganxar al mig del no-res. Per fi s’en va anar aquell pols ambiental que em carregava tant els pulmons. Per fi l’atmosfera es va refrescar una mica i va deixar de fer tantíssima calor.

Encara que també hi havia una part negativa. Sovint els rius baixaven amb massa força per creuar-los i m’havia d’esperar un o dos dies abans algú no s’atrevsís a traspassar-lo amb la seva canoa; els camins eren plens de reguerots inundats on vaig caure de cap en diverses ocasions; el fang em feia gastar el doble d’energia; la bici va acabar feta pols

i necessitava l’atenció d’algun expert que tingués recanvis d’alguna mena…

A més, amb tanta humitat acumulada, les bestioles es van començar a multiplicar i a lluitar per la seva porció d’ecosistema. Cucs,

aranyes i

mosquits que se m’enganxaven a la punta dels dits i em feien una fiblada mentre pedalava… Un dels més temuts, però, era la mosca tse-tse, el causant de la malatia de la son, que si no es cura ràpidament pot acabar sent fatal.

A mi no sé què em va picar, però vaig estar un parell de dies pedalant amb una sensació de cansament exagerat fins que, finalment, vaig arribar a un poble i em vaig passar 20 hores seguides dormint a la caserna d’uns policies. Quan em vaig llevar em va venir a veure un metge, que em va receptar el mateix que tantes vegades: amoxicilina.

Després d’un dia de descans, jo ja em trobava una mica millor, així que vaig anar a buscar algú que m’arreglés la bici,

que a cop de martell i amb una peça de l’antiga URSS i una altra de la Xina actual (gairebé tots els productes de l’Àfrica occidental vénen de la Xina) va quedar miraculosament arreclada.

La gent

Per descriure la gent de Guinea Conakry podria recórrer a aquell topic que diu que els qui menys tenen són els que més donen.A Burkina Faso i a Mali, però, no son tan pobres i també em van oferir de tot. O sigui que potser podria generalitzar la generositat i bon rotllo continuat al voltant de tota l’Àfrica occidental –sense condicionants econòmics.

En la majoria dels casos no només em van oferir allotjament, menjar o  una dutxa (o un cubell d’aigua calenta escalfada  al foc de llenya expressament per a mi, a tota Guinea Conakry),

sinó que també em van convidar a passar-m’ho bé amb ells (cantant, ballant, jugant a futbol, ensenyat-me a tocar el xilòfon o la kora…) malgrat totes les barreres lingüístiques que hi havia pel mig i que desapareixien amb els seus grans somriues africans.

Abans d’introduir-me als adults dels pobles per on passava, primer sempre venien els nens, que sortien absolutament de tot arreu. Després de la primera emoció de veure un ciclista blanc, però, la meva presència era viscuda amb ambivalència.

Per a la majoria d’aquells nens jo era el primer blanc que veien.

Els més grans potser n’havien vist passar algun amb cotxe o amb moto,

però cap que parés a demanar ajuda,

aigua

o menjar.

Per als més petits els tubabús eren tot un misteri.

Feien una mica de por.

Fins i tot els podien causar pànic, ja que no n’havien vist mai cap ni per la tele, ni per revistes, ni per internet, ni per enlloc (si jo em trobés una persona de color lila i no sabés d ela seva existència, suposo que em passaria el mateix).

Però quan els deixava tocar la meva pell blanca, els meus cabells llisos i els meus pèls a les cames s’adonaven que tampoc no érem tan diferents.

L’hospitalitat

Malgrat que en la majoria de pobles no estaven acostumats a tractar amb blancs perquè tots els que veien passaven amb 4×4 i rarament s’hi aturaven, cada cop que  jo parava a buscar menjar o a demanar permís per acampar tenia la sensació de ser molt ben rebut. Com passava amb la canalla, més enllà de la por o el distanciament del principi, la curiositat i la generositat acabaven passant per damunt de tot.

Fins i tot la policia, a falta d’hotels i de llocs on acampar, va ser prou amable com per deixar-me passar la nit a la seva caserna;

I un grup d’adolescents en l’edat del pavo, a falta de taules lliures, em va deixar asseure’m a fer un te amb ells.

I quan anava pedalant per un camí m’apropava a qualsevol poble, sovint trobava un motorista

o un ciclista

(en aquest cas amb una bici que em va resultar força familiar)

que insistia perquè em desviés fins al poble a fer-me unes fotos amb ells

i sobretot amb la canalla,

que en un moment es posaven tots junts, com un equip,

i s’acabaven tornant bojos davant la càmera.

Quan a les tardes parava per buscar algun lloc on plantar la tenda, sempre em rebien els nens,

que em portaven a parlar amb el cap del poble perquè em donés el vist-i-plau.

Llavors, començava l’espectacle: un ciclsta blanc, vestit de manera molt estranya, treia tot de coses d’un remolc i muntava uns pals molt estranys i els cobria amb una tela.

Els fascinava.

I l’endemà, a les sis del matí, ja els tenia rodejant la tenda per veure-me’n sortir.

La malaltia

Des de l’entrada a Guinea Conakry m’havia posat malalt unes quantes vegades, però mai no sabia exactament de què. Vaig haver de parar diversos dies per diferents raons. De vegades pel cansament, per la humitat, per algun virus de panxa, per picades d’insectes estranys… I de vegades  per tot alhora. Al cap i a la fi ja hi comptava (n’hi ha pocs que haguem passat una sarna, dues mononocleosis, un trencament de tíbia i peronè, un esquinç al dit, un balí a la sella…)

Per sort, si ho necessitava, els guineans m’acollien a dormir a casa seva o bé estar-me una estona cosa a sota de qualsevol porxo, fins que em recuperés.

Al principi podien semblar un pèl seriosos,

però eren tots molt trempats

i riallers

i em van deixar provar coses com la carn d’antílop.

Malgrat tota la seva amabilitat, totes les vitamines i proteïnes que menjaves, totes les pastilles i totes les precaucions que prenia cada vespre quan es ponia el sol, sabia que era altament probable que acabés agafant la malària,

una malatia que cada any afecta i mata centenars de milers d’africans

i contra la qual encara no hi ha cap vacuna comercialitzada.

Deixant de banda a meva tendència natural en agafar-ho, el fet de viatjar amb bicicleta i en temporada de pluges em feia tenir molts números per agafar-la. I, efectivament, la vaig agafar.

Després de plantar la tenda en poblats sense llum i de dormir en habitacions amb mosquiteres foradades, la femella d’una espècie de mosquit anomenat Anopheles, l’encarregada de transmetre el virus de la malària, també em va acabar picant a mi.

Malgrat totes les morts que causa, si la malària es detecta a temps no té per què ser gaire més emprenyadora que una grip. De fet, molts africans la tenen un o més cops l’any i en tenen prou amb una o dues setmanes per tornar a fer vida normal.

El problema més gran el tenen els afectats que viuen en poblats incomunitats, en què la manca d’educació i d’assistència mèdica es converteixen en un gran factor de risc quan arriben les pluges.

Jo vaig viure aquest situació de ben prop, ja que quan em van agafar tots els símptomes i finalment vaig decidir anar a l’hospital, no vaig tenir altre remei que fer-ho amb bicicleta. A la zona de Guinea Conakry on em trobava no passava cap taxi fins la setmana següent, i l’hospital més proper no el trobaria fins al següent país, Mali, a uns 100 quilòmetres.

Quan vaig haver travessat la frontera i arribat a l’hospital de la població de Bougouni, era divendres i el laboratori era tancat perquè era el dia de festa dels musulmans. L’endemà, dissabte, i l’altre, diumenge, tampoc no hi havia ningú, o sigui que em vaig haver d’esperar fins el dilluns perquè em traguessin una gota de sang del dit i em diguessin que, efectivament, era malària m’haurien de posar, durant cinc dies seguits, una injecció al cul molt dolorosa.

Fins que aquest tractament no va arribar vaig estar allotjat a una casa d’acollida cristiana, en una habitació amb rates on vaig plantar la tenda. Recordo que tenia la llengua cada cop més inflada i moltes suors fredes. I que a a la nit em pujava molt la febre, tenia al·lucinacions i em passava moltes hores assegut al vàter (bé, a la latrina).

Quan va arribar el dilluns em notava molt perjudicat, però tan bon punt vaig tornar a l’hospital –després d’haver-hi anar a primera hora, que em fessin la prova i que m’enviessin a comprar la medicació en una farmàcia que recordo molt i molt llunyana–  i em van posar la primera injecció vaig notar molta millora. Després del mareig de rigor (sóc tan aprensiu que fins i tot m’he desmaiat mentre m’empastaven un queixal, imagina’t en un hospital africà…) em vaig pujar els pantalons i me’n vaig tornar a la meva habitacio (fins l’endemà, segona injecció de cinc).

Durant els deu dies d’estada a Bougouni (5 de tractament i 5 de recuperació), als vespres em reunia amb els meus nous amics adolescents per veure una pel·lícula al vídeo-club del poble (una caseta feta de xapa on al vespre engeguen un generador perquè la gent anar-hi a veure la tele o a carregar el mòbil).

Durant la sessió, a fora del porxo solia ploure a bots i a barrals.

Durant el dia, anava a dinar i a sopar sempre al mateix restaurant,

on una nena

em cuinava

el peix que li arribava del riu Níger

o enviava la seva germana a comprar-me un paperina de carn empalada en un radi de bicicleta (molt africà).

Quan vaig recuperar una mica les forces, vaig arreplegar tots els meus trastos de la casa d’acollida cristiana amb rates a l’habitació i me’n vaig anar a casa d’aquests dos nois,

que em va intentar ensenyar a tocar la kora

a canvi que els gravés un vídeo-clip i els pengés al youtube perquè tinguessin moltes visualitzacions. Atenció a la introducció en català:

Després dels deu dies a Bougouni ja estava recuperat i podia tornar a pedalar. De totes maneres, vaig tardar ben poc e haver de baixar de la bici, ja que a Burkina Faso vaig tenir una recaiguda de malària i, poc abans d’arribar a Ghana, em vaig fer una petita ferida al dit petit del peu que –a causa de les poques defenses arran de la malària– em va tenir el doble de temps parat. Ironies de la vida…

Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!