Des de Sidi Ifni fins a Nouakchot hi ha gairebé dos mil quilòmetres i una sola carretera. Travessar el desert del Sàhara en bici, doncs, no té gaire més secret que anar tot recte. Ara bé, després del meu viatge a l’Àfrica (mapa) del 2011, m’atreveixo a afegir-hi quatre coses a tenir en compte per si algú amb ganes de patir s’anima a travessar un desert:
- Calor. La temperatura al Sàhara atlàntic és molt més suau del que ens imaginem. Entre els mesos d’abril i maig –quan jo hi vaig ser– el termòmetre no va sobrepassar els 38ºC, tot i que la sensació que tenia mentre pedalava molt superior. Com que al desert no hi ha arbres, l’única solució per protegir-te dels rajos ultraviolats era vestir màniga llarga o anar-me untant de crema constantment. De tota manera, quan el sol arribava a dalt de tot, no em quedava altre remei que fixar un tendal entre la bici i una roca i esperar un parell d’hores ajegut. Del contrari, la deshidratació, el cansament i la gran quantitat d0aigua que havia de consumir em passaven factura l’endemà.
- Monotonia. Pedalar durant sis o set hores en línia recta per un paisatge pla i monòton arribav a ser molt avorrit. La música em va ajudar a seguir endavant, així com els podcasts que m’havia pogut descarregar al mòbil uns dies abans d’arribar al desert. Però més enllà de la tecnologia, també vaig trobar estratègies més rudimentàries per no tornar-me boig: comptar pedalades, fer ziga-zagues i perseguir camells.
- Vent. Quan la calor i la monotonia ja m’eren familiars , entra en joc el vent. Quan buava en contra, m’havia de conformar en avançar a 12 o 15 quiñòmetres per hora. Quan bufava en forma de ràfagues, m’havia de tapar totes les parts del cos per evitar que la sorra se’m clavés a la pell i, amb la crema, em convertís en un tros de carn arrebosada.
- Avituallaments. Al llarg de la carretera costanera que travessa el Sàhara hi ha diversos poblats i estacions de servei on comprar aigua i aliments. De totes maneres, cal tenir en compte que les distàncies són molt llargues i sempre cal portar més provisions de les necessàries per si de cas. Els trams més llargs sense poder-me abastir de menjar ni aigua van ser de dos-cents quilòmetres, durant els quals vaig carregar quinze litres d’aigua (repartits entre els dos bidons, el camelback i el remolc), un pot de “Nocilla” (la d’allà), una quinzena de plàtans, dotze llaunes de tonyina i tres pans àrabs.
- Mines. El sud del Sàhara Occidental està farcit de mines que no van arribar a esclatar durant els enfrontaments entre el govern del Marroc, el de Mauritània i el Front Polisàrio. Trenta anys després, ningú no ha netejat la zona i això suposa un inconvenient a l’hora de plantar la tenda i de pedalar pels quatre quilòmetres de terra de ningú que separen el regne del Marroc de Mauritània, una pista difusa de cotxes cremats, mines i paios amb ulleres fosques que no conviden gens a quedar-s’hi.
——————————————————————————————————————————————
ENTRADES RELACIONADES
[…] […]
[…] Pedalar pel desert […]