A l’arribar a Xile vaig decidir allunyar-me del fred i l’altura dels Andes i pedalar cap a un altre extrem: el desert més sec del món.
Un cop a San Pedro d’Atacama vaig posar-me a resseguir la Panamericana cap a l’oest fins arribar a Calama, una ciutat que abans vivia del salnitre i, com la major part del nord de Xile (abans en mans del Perú i Bolívia) ara ho fa del coure. Encara pedalant en direcció al Pacífic vaig arribar a Antofagasta, una ciutat portuària cabdal per a la regió i la més cara de tot Xile.
Entre Antofagasta i Copiaó va ser el tram de desert més intens, uns 550 quilòmetres en què la carretera em va anar portant ara cap a l’oceà i ara cap a l’interior.
Un cop a Copiapó ja em trobava tècnicament fora del desert, però el paisatge continuava sent extremadament àrid i era encara més avorrit que el del veritable desert, que si més no ofereix uns colors càlids molt agradables i unes postes de sols espectaculars… No va ser fins al cap de 340 quilòmetres, a l’arribar a la Serena, que finalment vaig abandonar els grisos mediocres del semidesert i finalment vaig trepitjar la terra fèrtil.
En total, des de San Pedro d’Atacama fins a la Serena van ser uns 1.300 quilòmetres, la majoria dels quals compeltament desèrtics. Tanmateix, la travessa no va ser ni tan calorosa com em pensava ni tan dura. La vaig fer al mes de maig (tardor a l’hemisferi sud) i vaig trobar-me forces poblacions (com Taltal, Chañaral, Caldera i Copiapó) on vaig poder abastir-me de tot tipus de provisions. Pel que fa l’aigua, cada no més de 100 quilòmetres em trobava alguna “posada” (petites àrees de servei per a miners i camioners) on podia comprar-ne i també plantar la tenda en algun racó arrecerat del vent.

Pels carrers de San Pedro de Atacama.

Skatepark d’Estación Baquedano, un poble miner de 400 habitants que, malgrat trobar-se en ple desert, també compta amb una piscina olímpica coberta on em vaig poder banyar gratuïtament (suposo que les famílies dels miners d’altres parts del país necessiten incentius per traslladar-se tan al nord…).

Monument commemoratiu d’un dels molts camioner accidentat a la Ruta 5, que en alguns trams sembla un cementiri.

Al poble de Paposo (antiga frontera entre Xile i Bolíva) vaig ser vícitma de la “camanchaca”, una boira espessa i enganxifosa que en llengua aimara significa obscuritat.

Acampant a una “posada”, petites àrees de servei amb restaurant i habitacions que, que cada cent quilòmetres com a màxim, et trobes al llarg de les regions desèrtiques d’Antofagasta i Atacama.

Al desert d’Atacama no plou gairebé mai (és el desert més sec del món), però quan ho fa ho fa amb molta força i l’aigua s’endú tot el que torba per davant.

Bahía Inglesa, diuen els xilens que la platja més bonica del país (exceptuant les de l’illa de Pàsqua, esclar).

Passat Vallenar, on tot i que tècncament ja ets fora del desert d’Atacama la carretera continua sent igual de monòtona i el paisatge per els colors càlids del desert.
Encara no hi ha comentaris.