A l’arribar a Xile vaig decidir allunyar-me del fred i l’altura dels Andes i pedalar cap a un altre extrem: el desert més sec del món.
Un cop a San Pedro d’Atacama vaig posar-me a resseguir la Panamericana cap a l’oest fins arribar a Calama, una ciutat que abans vivia del salnitre i, com la major part del nord de Xile (abans en mans del Perú i Bolívia) ara ho fa del coure. Encara pedalant en direcció al Pacífic vaig arribar a Antofagasta, una ciutat portuària cabdal per a la regió i la més cara de tot Xile.
Entre Antofagasta i Copiaó va ser el tram de desert més intens, uns 550 quilòmetres en què la carretera em va anar portant ara cap a l’oceà i ara cap a l’interior.
Un cop a Copiapó ja em trobava tècnicament fora del desert, però el paisatge continuava sent extremadament àrid i era encara més avorrit que el del veritable desert, que si més no ofereix uns colors càlids molt agradables i unes postes de sols espectaculars… No va ser fins al cap de 340 quilòmetres, a l’arribar a la Serena, que finalment vaig abandonar els grisos mediocres del semidesert i finalment vaig trepitjar la terra fèrtil.
En total, des de San Pedro d’Atacama fins a la Serena van ser uns 1.300 quilòmetres, la majoria dels quals compeltament desèrtics. Tanmateix, la travessa no va ser ni tan calorosa com em pensava ni tan dura. La vaig fer al mes de maig (tardor a l’hemisferi sud) i vaig trobar-me forces poblacions (com Taltal, Chañaral, Caldera i Copiapó) on vaig poder abastir-me de tot tipus de provisions. Pel que fa l’aigua, cada no més de 100 quilòmetres em trobava alguna “posada” (petites àrees de servei per a miners i camioners) on podia comprar-ne i també plantar la tenda en algun racó arrecerat del vent.
Deixant enrere els andes per una temporada.
Pels carrers de San Pedro de Atacama.
72 i 65 anys pedalant-ne durant un per Sudamèrica.
Pedalant a prop del Valle de la Luna, en direcció a Calama.
Muntanyes eixutes.
Una de les tantes rectes infinites típiques dels deserts.
Maquinària pesada, típica de les zones mineres.
“Se arrienda piesas” (Vaig dormir a la tenda).
Estació de servei de luxe prop de Baquedano.
Skatepark d’Estación Baquedano, un poble miner de 400 habitants que, malgrat trobar-se en ple desert, també compta amb una piscina olímpica coberta on em vaig poder banyar gratuïtament (suposo que les famílies dels miners d’altres parts del país necessiten incentius per traslladar-se tan al nord…).
Al “bowl”.
Rectes i més rectes.
Simbologia atacamenya.
Capvespre.
Apropant-me a Antofagasta.
Primer cop que creuo el Tròpic de Capricorn.
Dunes.
Antofagasta.
Monotonia.
Monument commemoratiu d’un dels molts camioner accidentat a la Ruta 5, que en alguns trams sembla un cementiri.
Preparat per un tram llarg sense serveis.
Més monotonia.
Un miratge?
Rectes i més rectes.
Un altre camioner malaurat.
Al poble de Paposo (antiga frontera entre Xile i Bolíva) vaig ser vícitma de la “camanchaca”, una boira espessa i enganxifosa que en llengua aimara significa obscuritat.
Camí a Taltal.
Mural miner a Taltal.
A punt de sopar en una plaça de Taltal (va sobrar alguna cosa per l’esmorzar de l’endemà).
Propera parada: Chañaral.
Horabaixa.
Acampant a una “posada”, petites àrees de servei amb restaurant i habitacions que, que cada cent quilòmetres com a màxim, et trobes al llarg de les regions desèrtiques d’Antofagasta i Atacama.
Una baixada!
Chañaral, un poble que ja va patir unes greus inundacions el 2015 i que al 2017 es van repetir.
Al desert d’Atacama no plou gairebé mai (és el desert més sec del món), però quan ho fa ho fa amb molta força i l’aigua s’endú tot el que torba per davant.
“Aluvión 2015 – 2017 / Fuerza Chañaral”
Provisions.
Acampada lliure a prop de Puerto Flamenco.
Només queden 153 quilòmetres de desert (en teoria).
Combustible.
Sobretot.
A punt d’arribar a Caldera.
Bahía Inglesa, diuen els xilens que la platja més bonica del país (exceptuant les de l’illa de Pàsqua, esclar).
Lluitant contra el vent, de camí a Puerto Viejo, en marea baixa.
Luxe picantó (Copiapó).
Passat Vallenar, on tot i que tècncament ja ets fora del desert d’Atacama la carretera continua sent igual de monòtona i el paisatge per els colors càlids del desert.
Acampada lliure camí a La Serena.
Pujada…
Petita esllavissada…
La costa de la regió de Coquimbo…
Una mica més de sucre i…
Per fi terra fèrtil!
Encara no hi ha comentaris.