7.000 quilòmetres després d’haver sortit de Sabadell entrava a un altre país africà, el novè, on no només retrobaria l’oceà (que no veia des de Gàmbia) sinó que també pedalaria amb una persona que no veia des de Catalunya. Junts, vam recórrer gran part de la costa ghanesa, ens vam enfilar per l’interior del país i vam navegar per l’embassament més gran del món fins que vam entrar al desè i últim país del meu periple africà.

Com en tots els altres països per on havia passat, Ghana també em va rebre amb un gran somriure africà. La llengua colonial ara era l’anglès (en tots els altres, excepte Gàmbia, havia estat el francès), la fesonomia de la gent s’apropava més a la centre-africana (no tant alts, no tan negres, amb el nas més aixafat, el cap no tan rodó, més pèls a les cames…) i les desenes de grups ètnics del país (l’ashanti, el més nombrós) es distingien amb cicatrius a la cara.

Accra

Després d’una bon pila de quilòmetres per carreteres plenes de fang o de pols,

vaig deixar enrere les mesquites i vaig arribar al sud del país, de majoria cristiana,

i, finalment, a Accra,

una altra

gran capital africana on em quedaria uns quants dies.

Un dia, pedalant per les platges del voltant per airejar-me de l’enrenou de la ciutat ,vaig trobar-me una bici aparcada que em va resultar molt familiar.

Era d’una blanca, diria era mallorquina, i amb qui ja havia coincidit alguna vegada.

Resulta que acabava d’aterrar a l’Àfrica per fer, també, una ruta amb bicicleta, així que vam tornar fins al centre d’Accra plegats.

Com que li portava uns dies d’avantatge a l’Àfrica, vaig treue el meu nou instrument –una calimba–

per cantar-li una cançó i convèncer-la que pedaléssim junts.

L’estratègia va funcionar i vam començar per anar a provar una de les especialitats de Ghana, el jollof rice.

 A ella li va venir força de nou,

tot i que jo ja hi estava acostumat.

També vam anar a conèixer els mercats africans,

els seus colors

i les seves olors.

Vam aprendre quina aigua calia beure

i quin menjar era millor evitar per postposar les inevitables diarrees.

La Cape Coast

Després d’aquell reconeixement del terreny ens vam posar a pedalar en direcció oest tot resseguint la costa.

Ens trobàvem en plena temporada de pluges

i per sortir d’Accra vam haver de passar per llocs no gaire bonics.

El començament va ser dur, però vam anar fent, a poc a poc,

fins que vam arribar a la població d’Elmina i el seu castell, un dels punts més foscos de la comercialització amb esclaus a la costa africana.

Després de conèixer millor una part de la història esfereïdora, vam seguir pedalant cap a l’oest.

El temps va millorar i vam decidir parar a una platja de palmeres

no gaire turística.

Vam plantar-hi la tenda un parell de nits,

però ens vam adonar que el paradís també pot ser perillós (del cel cauen cocos que et desperten a la nit; i del terra surten formigotes capaces de menjar-se el plàstic de la tenda i despertar-te al matí).

En qualsevol cas, els dos dies que vam passar en aquella platja no van estar gens malament:

ella feia la seva

i jo la meva.

La veritat és que em va costar molt agafar aquests dos cocos,

però encara va ser més dur obrir-los

i adonar-me,

després de tot aquell

esforç,

de com de petits

eren en realitat.

La satisfacció em va durar ben poc, fins que un nen va baixar d’una palmera

i va aparèixer amb tot el seu equip de professionals.

El que a mi m’havia costat Déu i ajuda, ells ho van fer amb cosa de segons.

Després que oferissin un coco a la meva companya de viatge,

de cop i volta vaig quedar en un segon pla

mentre ells van començaven un espectacle per

intentar

seduir-la

i conquistar-la.

Se

n’havien

enamorat.

Per sort, aviat va aparèixer l’àvia de tots aquells nens, els va fotre i clatellot i va em algú em va fer una mica de cas.

L’interior

Després d’aquells dies de platja vam enfilar cap a l’interior, passant inevitablement per moltes plantacions de cacau (Ghana és el segon país exportador de cacau del món després de Costa d’Ivori)

on ens van ensenyar a menjar-nos-en el fruit directament, sense assecar ni processar.

Té un gust que no sé descriure, però potser em va recordar una mica al iogurt (segurament per la textura).

En qualsevol cas, aquesta era l’única forma que els nens de la plantació coneixien de menjar-se el cacau, ja que tot allò que recol·lectaven al cap del dia se’n va a la metròpoli, avui en dia anomenada Nestlé,

El primer cop que van provar la xocolata va ser quan la Maria Joana se’n va treure un tros de la motxilla, la qual cosa que ens va fer pensar força en el neocolonialisme i ens fa recordar d’ells cada cop que en mengem.

Una de les coses que volíem fer a Ghana era veure bèsties grans. Primer ho vam intentar a la reserva d’Ankasa, però després de pedalar una bona estona

i d’arrossegar la bici pel fang

i de caminar

resseguint

petjades,

vam acabar molt cansats

i ens vam haver de conformar amb una tifa d’elefant i

un cérvol,

uns facoquers (un tipus porc salvatge africà molt comú) i

uns quants monos babuïns.

Vam tenir més sort després de pedalar uns quants dies en direcció nord, al parc nacional de Mole,

on, havent-nos hagut d’aixecar dos dies a les cinc del matí i de havent hagut de toar unes quantes tifarades d’elefant per veure si eren calentes,

en van acabar apareixent un parell.

que vam

poder veure

de bastant

a prop.

‘Tro-tros’ i vaixells

Des de Mole, al nord del país, vam baixar a la cosa de nou, però aquest cop amb tro-tros.

Ens vam asseure al primer

i vam començar una aventura

molt més dura

i perillosa que la d’anar amb bici.

Després de moltes hores de tro-tro en tro-tro (amenitzades per les senyores que ens venien menjar a través de la finestra a cada parada),

 finalment vam arribar al llac Volta,

l’embassament més gran del món.

A una de les seves puntes del nord vam agafar el Queen Lake Volta,

un creuer de luxe que –ens havien dit– ens portaria fins al mar.

Els quatre dies i les quatre nits que ens hi vam passar van ser durs.

Vam haver de tenir moltíssima paciència cada cop que ens aturàvem a un port.

Quanta gent més podia pujar?

I quanta mandioca?

En algunes ocasions vam estar aturats i esperant –ningú no sabia què– més de tres hores. Sort dels companys de coberta, que ens van ensenyar a tenir una mica de paciència africana (imprescindible per viatjar per aquest continent),

i de les capbussades que podíem tant quan estàvem parats com en marxa (el vaixell anava a pas de tortuga).

Togo

Després d’aquell viatge tan èpic no vam tornar a agafar cap altre transport a part de les nostres  bicicletes. Acomiadats del Queen Lake Volta, vam tornar als camins de terra i a l’asfalt i en dos dies ens vam plantar a la capital de Togo, Lomé.

Allà vam aprofitar la darrera setmana que ens quedava a l’Àfrica per visitar més mercats

i inflar-nos de xips de plantain.

visitar més mercats africans,

També vam visitar el mercat del del vudú,

on van vendre un ocell mort a la Maria Joana perquè superés la seva por a volar. Irònic, no?

Després de l’última posa de sol a l’Àfrica,

 vam empaquetar-ho tot i ens en vam anar a l’aeroport amb taxi.

Amb només unes quantes hores de vol vaig desfer els vuit mil quilòmetres que havia fet pedalant al llarg de vuit mesos.

De cop i volta tothom tornava a ser blanc, com jo, i ja ningú s’estranyava de la meva presència. La tornada va ser molt dura, la veritat, però vist amb una mica de perspectiva m’adono que és una part indestriable del viatge; un viatge que, amb les seves coses positives i negatives, recomanaria a tothom que tingui ganes de rebre una lliçó.

Si vols veure totes les entrades sobre aquest viatge a l’Àfrica, pots navegar per aquest mapa. I si em vols donar un cop de mà, t’agrairé que comparteixis aquesta entrada o que em deixis un comentari. Moltes gràcies!