Després d’una etapa molt llarga i entortolligada per Guatemala, quan vaig arribar a Hondures em vaig posar a pedalar per la carretera principal tota l’estona. La meva idea era resseguir l’asfalt fins que s’acabés, més o menys en algun punt entre la població de Trujillo i la de Limón…
Posta de sol a la localitat d’Omoa.
Puerto Cortés.
San Pedro Sula, tristament coneguda per ser una de les ciutats més perilloses del món pel que fa al crim de carrer i a les extorsions.
Catedral de San Pedro Sula.
Reportatge sobre San Pedro Sula, potser una mica groc però gens allunyat de les històries que em va explicar el recepcionista de l’hostal per dissuadir-me de sortir a sopar a fora (encara que fos la nit de Nadal):
El meu sopar de Nadal.
L’endemà, dia 25 de desembre, em vaig posar a pedalar per un paisatge molt tropical i aparentment poc nadalenc…
Fins que…
Voilà!
Embargat per l’esperit nadalenc, vaig posar-me a celebrar tots els àpats com Déu mana:
Dinar de Nadal.
Dinar de Sant Esteve.
El dia 27 vaig reprendre la ruta tot recordant el que havia llegit sobre el terme “república bananera”: fa referència a un país empobrit i políticament inestable que depèn d’un producte que li aporta poc valor afegit.
El concepte el va popularitzar un escriptor americà a principis del segle XX en referència Hondures i al poder que la United Fruit Company tenia sobre aquest país centramericà.
Per sorpresa meva, vaig veure moltes més plantacions de palmeres que no pas de bananers.
I és que l’oli de palma s’ha convertit en un producte molt popular, barat i ràpid de cultivar, que s’utiliza per fer un munt de productes: des de xocolata i mantegues fins a xampú i olis per al cotxe.
Es tracta d’un fruit que creix en molts països en vies de desenvolupament i que s’exporta a tota el món.
El cultiu de la palmera dóna feina a molta gent (tot i que sovint les condicions són deplorables), però les conseqüènies medioambientals (sobretot desforestació) són difícilment reparables…
Després de 300 quilòmeters pel país vaig arribar a la ciutat de la Ceiba, on vaig deixar de pedalar per pujar en un vaixell i anar a celebrar el Cap d’Any fent submarinisme en un illa tropical.
La Ceiba
Llàstima que abans de pujar al vaixell vaig haver de deixar totes les armes…
Al cap d’una setmana de descans, buceig i uns quants “mojitos” vaig tornar al meu hàbitat natural,
passant per tot de pobles petits
plens de gent amable
i en cap cas violenta
(encara tenia San Pedro Sula i la mala fama d’Hondures ficats al cap!).
En aquella zona del país la calor era tan intensa que de tant en tant havia de parar a prendre una Fresca
(pagant al comptat, esclar).
Finalment vaig arribar a la famosa població de Trujillo, d’on es diu que Colom, al trepitjar terra després d’un dels seus viatges per les aigües profundes de l’Atlàntic, va pronunciar la frase que donaria nom al país: “Gracias a Dios que salimos de estas honduras!”
Vistes des del mirador de Trujillo.
Amb un policia de Trujillo.
Bucejant…
…amb un americà…
…que amablement em va acollir a casa seva.
Nena hondurenya.
De Trujillo vaig posar rumb a Limón, un poble garífuna des d’on vaig continuar pedalant per les pistes de la vora del mar que menen fins a la petita localitat d’Iriona.
Direcció Limón.
Arribant a Limón.
Cases de Limón…
Pulpería Flores (i els calçotets del senyor Flores assecant-se).
Una altra “pulpería” (botiga de queviures).
Un fuster amb la seva bici de fusta.
Tres, dos, un…
Lluís!
Caçadors a cavall.
Hamaques fetes amb xarxa de pescar.
Limón, de nit.
“La frecuencia más cariñosa del pueblo.”
En un restaurant.
Una “baleada” (“tortilla” farcida d’ou, carn, formatge i el que faci falta…).
Platja a mig camí entre Limón i Iriona.
Un arbre de mango.
Amb els policies d’Iriona, que a falta d’un hotel o d’un lloc “segur” (sic) on acampar, em van convidar a dormir a la seva caserna.
El meu llit.
El calabós d’Iriona.
Un cotxe patrulla un pèl antic…
…donat per Taiwan.
L’endemà de dormir amb els policies vaig esmorzar amb ells i vaig posar-me en marxa en la que seria la meva última etapa abans no agafar una canoa i endinsar-me a la jungla de la Mosquítia…
El camí era una mica complicat,
però per sort aquest vailet em va guiar amb el seu cavall durant un tros perquè no em perdés.
Em dirigia cap al riu,
a una zona propera al poblat de Batalla,
des d’on, segons m’havien dit, agafaria un dels “pipantes” (canoes) que porten gent i mercaderies cap als poblats de la selva…
Abans d’arribar al riu em vaig haver d’enfangar una mica els peus….
…i quan em pensava que ja hi havia arribat,
resultava ser només un bassal enmig del camí.
Finalment,
després d’empènyer la bici durant una bona estona,
vaig aconseguir arribar al riu que m’havien dit.
Això sí, vaig haver-me d’esperar unes quantes hores abans no arribés una canoa a recollir-me…
Si vols col·laborar amb Bicicleta i Manta, pots deixar el teu comentari, compartir l’entrada a les xarxes socials o bé implicar-t’hi d’una manera més directa. Merci!
Encara no hi ha comentaris.