L’Equador és un país petit però que té tres zones climàtiques completment diferents: costa, alta muntanya i selva. Hagués pogut perdre-m’hi durant més temps i mirar d’entendre millor la seva riquesa cultural precolombina, però el calendari m’apretava i vaig haver de travessar-lo més ràpidament del que hagués volgut.
En qualsevol cas, al llarg de 1.300 quilòmetres vaig poder pujar molts ports, embrutar-me-me bé de fang, aprendre algunes paraules en llengua quítxua i gaudir de la companyia de gent ben amable i hospitalària…
Pujant al port del “páramo Ángel”, uns 30 quilòmetres de terra que s’enfilen fins a 3.700 metres.
Als “páramos”, zones altes, humides i àrides de Colòmbia i l’Equador, gairebé només hi creixen els “frailejones, una planta curiosa que s’escampa fins a tots els racons.
“Frailejones”.
Avindua al petit poble de El Ángel.
Baixant per una carretera de llambordes en direcció Ibarra.
Des de la victòria a les urnes de Rafael Correa el 2007, l’Equador és una república socialista (tot i que l’economia de mercat hi és tolerada i, paradoxalment, la moneda local sigui el dòlar estatunidenc).
Església d’Ibarra.
Músics quítxues otavalos.
Mercat de bestiar d’Otavalo, un dels més importants del país.
Yaguarlocho, un plat típic a base de sang fregida que va ser el meu esmorzar a les sis del matí al mercat d’Otavalo.
“Cuyes.”
Més “cuyes.”
Dues dones otavales amb el collar daurat que les caracteritza.
Els tres porquets…
… que una senyora em va demanar que li cuidés mentre ella anava a fer uns encàrrecs.
(pobres… ben aviat acabarien així)
Un dona otavala al mercat de la plaça central d’Otavalo.
Les espardenyes típiques dels otavalos… Avarques!?
Els otavalos són un poble quítxua que conserva molt millor que d’altres les seves arrels precolombines.
Nois otovalos amb les seves particulars trenes.
Motxilla del Barcelona Sporting Club, de Guayaquil.
Pedalant en direcció a la capital del país socialista…
Pels carrers de Quito.
Ceviche + Chochos = Cevichochos
*Nota: “Chochos” són mongetes.
Pedalant des de Quito cap a l’Amazones.
Temporada de pluges + forat al terra de la tenda = desastre matutí
A la carretra que travessa la selva de nord a sud.
“Paco frito.”
Nit en una escola pública de l’ètnia shuar…
Els meus guants de fregar plats, la millor solució contra el vent i la pluja.
Amb tanta humitat se’m va esqueixar el Brooks (de pell)…
… i em vaig fotre de lloros contra l’asfalt.
(per sort no vaig acabar tan malament)
La canalla equatoriana em van semblar molt curiosos. Quan em veien a una plaça sovint em venien a parlar i a demanar d’on venia.
A la ciutat de Macas vaig pedalar fins a Santiago Méndez i allà em vaig acomiadar de la selva per posar rumb a Cuenca.
Vist a l’hostal de Macas…
La carretera que puja de la selva fins a Cuenca (als Andes) és espectacular però força dura…
Sobretot en temporada de pluges…
Amb tant de fang se’m va fer de nit a mitja ascenció…
Per sort, d’entre la foscor, el fred i la pluja va aparèixer la Virgen de Patacocha, que em va fer un raconet al seu costat perquè hi plantés la tenda (a 3.400 metres).
Gràcies!
L’endemà em vaig posar a pedalar muntanya avall entre la boira.
Fins que es va aclarir,
la carretera va millorar
i vaig arribar a les terres fèrtils de Gualaceo,
on hi havia tot de desfilades perquè estaven de celebració.
De Gualaceo vaig pujar fins a Cuenca,
d’on em va impressionar la seva arquitectura i, sobretot,
el seu museu etnològic, on es poden veure uns caps humans dissecats i reduïts anomenats “tzantzas.”, una pràctica del poble shuar contra els seus enemics (sort que no ho sabia quan em van acollir en aquella escola de la selva…).
De Cuenca em vaig posar a pedalar cap a l’oest per arribar al Pacífic.
En comptes d’anar-hi directament vaig fer marrada pel Parc Nacional de Cajas seguint un camí que s’enfila fins a 4.000 metres.
Va fer fred, però els paisatges van ser espectaculars.
Al poble de Chaucha un bon home em va convidar a dormir a casa seva perquè no hagués de plantar la tenda.
I em vaig poder dutxar amb la seva dutxa elètrica (que, com que són baixets, cal anar amb molt de compte no tocar amb la mà mentre t’ensabones perquè si no te l’electrocutes).
Després de 80 quilòmetres de baixada vaig arribar a la costa, plena de plataners…
i platnacions de cacau.
A la ciutat de Machala vaig fer un menú de comiat i…
finalment vaig dir adéu a l’Equador.
Ens veiem al Perú!
[…] *Traducción pendiente. Ver la entrada en catalán. […]