L’Equador és un país petit però que té tres zones climàtiques completment diferents: costa, alta muntanya i selva. Hagués pogut perdre-m’hi durant més temps i mirar d’entendre millor la seva riquesa cultural precolombina, però el calendari m’apretava i vaig haver de travessar-lo més ràpidament del que hagués volgut.
En qualsevol cas, al llarg de 1.300 quilòmetres vaig poder pujar molts ports, embrutar-me-me bé de fang, aprendre algunes paraules en llengua quítxua i gaudir de la companyia de gent ben amable i hospitalària…

Als “páramos”, zones altes, humides i àrides de Colòmbia i l’Equador, gairebé només hi creixen els “frailejones, una planta curiosa que s’escampa fins a tots els racons.

Des de la victòria a les urnes de Rafael Correa el 2007, l’Equador és una república socialista (tot i que l’economia de mercat hi és tolerada i, paradoxalment, la moneda local sigui el dòlar estatunidenc).

Mercat de bestiar d’Otavalo, un dels més importants del país.

Yaguarlocho, un plat típic a base de sang fregida que va ser el meu esmorzar a les sis del matí al mercat d’Otavalo.

… que una senyora em va demanar que li cuidés mentre ella anava a fer uns encàrrecs.

Els otavalos són un poble quítxua que conserva molt millor que d’altres les seves arrels precolombines.

Nois otovalos amb les seves particulars trenes.

Temporada de pluges + forat al terra de la tenda = desastre matutí

Els meus guants de fregar plats, la millor solució contra el vent i la pluja.

Amb tanta humitat se’m va esqueixar el Brooks (de pell)…

La canalla equatoriana em van semblar molt curiosos. Quan em veien a una plaça sovint em venien a parlar i a demanar d’on venia.

A la ciutat de Macas vaig pedalar fins a Santiago Méndez i allà em vaig acomiadar de la selva per posar rumb a Cuenca.

Vist a l’hostal de Macas…

Per sort, d’entre la foscor, el fred i la pluja va aparèixer la Virgen de Patacocha, que em va fer un raconet al seu costat perquè hi plantés la tenda (a 3.400 metres).

la carretera va millorar

el seu museu etnològic, on es poden veure uns caps humans dissecats i reduïts anomenats “tzantzas.”, una pràctica del poble shuar contra els seus enemics (sort que no ho sabia quan em van acollir en aquella escola de la selva…).

En comptes d’anar-hi directament vaig fer marrada pel Parc Nacional de Cajas seguint un camí que s’enfila fins a 4.000 metres.

Al poble de Chaucha un bon home em va convidar a dormir a casa seva perquè no hagués de plantar la tenda.

I em vaig poder dutxar amb la seva dutxa elètrica (que, com que són baixets, cal anar amb molt de compte no tocar amb la mà mentre t’ensabones perquè si no te l’electrocutes).
Ens veiem al Perú!
[…] *Traducción pendiente. Ver la entrada en catalán. […]