Després de gairebé 2.000 quilòmetres de desert finalment arribava al Sahel, tal i com es coneix la franja subsahariana que precedeix els climes tropicals a l’Àfrica. El següent país on vaig entrar va ser el Senegal, al qual vaig accedir travessant el seu riu homònim i que marca la frontera amb Mauritània.

Venint d’un país que és desert en el seu 80% i on a una dona no li podia donar la mà ni veure-li els turmells, el simple fet de travessar el riu Senegal va suposar un canvi força xocant.

La primera cosa que vaig menjar a l’entrar al Senegal va ser el famós thieboudienne, que –encara no ho sabia– acabaria menjant absolutament cada dia fins a sortir del país.

Pocs quilòmetres després de Rosso (la frontera amb Mauritània) vaig arribar a Saint Louis de Senegal,

l’antiga capital de l’impreri francès a l’Àfrica Occidental (tot i que la relació de poder continua ben vigent).

Atravessat el pont que connecta el continent amb la població de Saint Louis (que és una illa de 2 km de llarg i 400 m d’ample), vaig arribar a uns carrers d’estil molt europeu.

Quan vaig veure una Conor amb portaequipatges aparcada per un d’aquests carrers vaig deixar-li una nota amb el meu e-mail enganxada al manillar. Seria el primer cicloturista que em trobaria a l’Àfrica?

Sí! Era del Diego, un noi madrieny que estava fent ruta similar a la meva

Com que els dos volíem quedar-nos uns quants dies a Sant Louis, vam marxar del centre per buscar un lloc barat on allotjar-nos. Després de travessar un altre pont (l’orografia de Saint Louis és força complicada) vam arribar a la Langue de Barbarie, un península llarga i prima, de sorra, que s’estén cap al sud des de la desembocadura del riu Senegal.

Allà vam trobar aquesta caseta, a pocs metres del mar, on vaig poder descansar del desert i agafar forces per tornar a pedalar.

Llàstima que aquesta noia

i aquesta altra

em despertessin cada matí

amb el seu terrabastall.

Durant les dues setmanes que em vaig passar a Saint Louis vaig cada dia a menjar la mateixa tàngana,

uns locals típics del Senegal on pots atipar-te a base d’espaguetis, patates, ceba i ous per tan sols un o dos euros.

Com es desprès de les fotos, les tànganes no es caracteritzen per la seva lluminositat o pulcritud, però el Mamadou era un tio de confiança i a casa seva mai no vaig agafar cap mal de panxa.

Els seus plats no estaven gens malalment.

Una altra de les meves rutines al llarg d’aquells quinze va ser anar veure les actuacions de le Fireman,

que actuava gratuïtament gairebé cada nit

en un bar del centre (a partir del minut 1 d’aquest segon vídeo, la part més bèstia de l’espectacle per fer).

Després de dues setmanes de tànganes, platges i de passejos pels carrers col·lonials de Saint Louisva arribar el moment reprendre el meu rumb cap a sud. Així que em vaig acomiadar del Diego i de la cabanya i vaig tornar a pujar a la bici.

Cap a Dakar

Com més al sud pedalava, més vegetació i animals em apareixien.

Per fi vaig veure el primer baobab, majestuós.

Al vespre formaven unes siluetes molt boniques.

I aviat vaig aprendre que són una gran font de vitamina C quan n’exprimexen les llavors i en fan un suc anomenat bui que, juntament amb un altre de molt popular anomenat el bissap (d’hibiscus), em venien al voral de totes les carreteres.

Dos-cents cinquanta quilòmetres després d’haver deixat Saint Louis, arribava a Dakar, una de les grans capitals africanes

i símbol de la renaixença africana.

He de confessar que no vaig tardar gaire a cansar-me de la bogeria d’aquella gran ciutat, on afortunadament vaig anar a parar a un barri força tranquil en què unes estudiants del Txad (a l’Àfrica no tenen el programa Erasmus però també viatgen molt) van acceptar la meva sol·licitud de Couchsurfing.

Em vaig quedar a casa seva tota una setmana, fins que vaig poder veure com el Barça guanyava la Champions al Manchester United.

A l’hora de marxar, però, em vaig posar malalt de la panxa i no vaig passar del barri del costat. Per sort, una família de la República Democràtica del Congo em van acollir com un més fins que em vaig poder continuar.

Gambia, ‘no problem’

Recuperat de l’estómac –i immensament agraït per l’hospitalitat africana dels darrers dies–, finalment vaig poder tornar a agafar la bici i en quatre dies vaig arribar a Gàmbia, un petit estat rodejat pel Senegal que va ser col·lonitzat pels britànics i que, una vegada més, desvela la gran arbitrarietat de les fronteres africanes.

A la capital de Gàmbia, Banjul, m’hi esperava un esmorzar de categoria: pa amb tomàquet, oli d’oliva, fuet, xoriço i vi del Priorat.

I també el meu tiet, el Ramon, que va escapar-se uns dies de la botiga de bicis per venir a pedalar amb mi i rememorar el seu viatge a l’Índia de fa trenta anys.

Els primers dos dies a Gàmbia no vam sortir de Banjul,

que, tot i que no s’escapa del fervor de la resta de capitals africanes,

és una ciutat petita que

aviat vam haver recorregut

de dalt a baix.

El primer que vam fer després de l’esmorzar va ser de thieboudienne, que a Gàmbia també és un dels plats nacionals.

Abans d’enfilar el riu Gàmbia cap a l’interior del país –que és, més o menys, la ruta que teníem pensada–, vam anar fins a un poble coster anomenat Kartong.

El Diego, el madrileny de Saint Louis, s’hi havia estat unes quantes setmanes i m’havia donat el nom d’uns quants amics seus que ens recomanarien els millors llocs per parar al llarg de la nostra ruta.

L’endemà d’haver dormit en un dels innumerable ecolodges que hi ha per tot el país, vam omplir el remolc i les alforges i ens vam posar a pedalar cap a l’est per l’única carretera del país.

Com que encara ens quedava fuet i xoriço, qualsevol ombra era bona per parar a fer un pa amb tomàquet.

I si no, sempre podríem aturar-nos a fer un mos a la carnisseria de torn

o a algunes de les tànganes

més fosques de tot Gàmbia.

Com la majoria d’europeus que viatgen a l’Àfrica, nosaltres també vam patir el famós síndrome del Pare Noël i no vam poder evitar repartir coses,

fer-nos fotos amb la canalla

i anar vestits de manera una mica estrafolària (i no precisament per la samarreta del Barça).

Quan, desorés de donar una mica la nota, vam tornar a agafar les bicis, amb prou feines podíem seguir els atres ciclistes.

La temporada de pluges era a punt de començar i l’atmosfera estava molt calenta i carregada de partícules de sorra que ens feien estossegar.

De tant en tant passàvem per algun poble i ens oferien mangos i aigua per recuperar-nos,

però com que hi havia trams molt desèrtics sovint havíem de parar a l’ombra d’un arbre.

Feia calor.

Bastanta.

Molta.

Sort del mangos, que creixien per tot arreu i ningú ens els volia cobrar.

Cap a la meitat del país hi ha les illes Baboon, on vam allotjar-nos a un altre ecolodge

amb tots els luxes

i en un entorn molt tranquil.

L’únic que ens destorbava eren precisament els baboons, que no paraven cridar i de córrer per damunt la nostra teulada i, si ens descuidàvem el menjar a fora, ens el fotien.

L’endemà, després que ens expliquessin totes les bèsties que hi havia al riu Gàmbia,

vam anar al moll del riu per agafar una barca i provar de veure-les en directe.

Després d’esperar una estona

va arribar el nostre torn

i vam poder veure

uns quants hipopòtams

i uns quants ximpanzès.

I després d’una estona de navegar

vam canviar de llera del riu

i vam arribar a Janjanbureh. (Atenció amb l’esllògan que el dictador gambià, Yahya Jammeh,  per intentar convèncer els electors: “No et pots permetre continuar odiant-te a tu mateix no votant per ell el 2011”. No és l’única barbaritat que diu, en té d’alltres sobre la sida i l’homosexualitat que pots llegir aquí)

Un cop allà, em vaig acomiadar del Ramon, que se’n va tornar cap a Banjul per agafar l’avió de tornada cap a Barcelona.

I jo vaig continuar sol,

recuperant els vells costums de dormir en tenda

o a la casa (o el terrat) d’algun africà que m’obrís gesntilment les seves portes.

De nou al Senegal

L’endeà de seprar-me del Ramon vaig arribar a la població gambiana de Basse Santa Sue, des d’on vaig tombar cap al sud per tornar a entrar al Senegal.

La gent era la mateixa, wòlofs i mandingues, majoritàriament, però ara ja no m’hi podia comunicar en anglès sinó que ho havia de fer en francès.

Els talibés continuaven sent els mateixos nens dels mateixos marabouts.

I les famílies em continuaven obrint les portes de casa seva.

Quan vaig arribar a Velingara

,

l’úlltima poblacio del Senegal

,

em vaig acomiadar d’aquest país i vaig creuar la frontera cap al pròxim, Guinea Conakry.

Si t’ha agradat, pots llegir més sobre l’Àfrica clicant a la categoria Viatge a l’Àfrica. I si em vols donr un cop de mà, comparteix l’entrada a les xarxes :)