Després de més de tres setmanes pedalant cap avall, comencen el viatge i l’aventura. Aquests primers dies m’han servit per a entrenar el cos, endurir el cul i anar-me fent a la idea que el que m’ha resultat relativament fàcil, ara se’m complicarà una miqueta.
M’he pres aquesta primera etapa amb calma, gaudint de cada pedalada i fent parades allà on m’ha vingut de gust. He guaitat els ocells del Delta de l’Ebre, he vist sortir el sol del Mediterrani a l’hivern, he pedalat sota la pluja, he acampat into the wild, he menjat moltes taronges, he retrobat velles amistats, i he estrenat una secció a Ràdio Sabadell que, per cortesia o manlleu d’un amic, ha rebut el mateix nom que aquest blog.
He dormit a -6ºC en tenda i no he passat fred; he cuinat en instal·lacions de luxe, i he fet sonar l’alarma d’incendis d’un alberg en encendre el fogonet a l’habitació. He visitat València per primer cop, he llegit una novel·la, he seguit la caiguda del dictador Mubàrak, i m’he preguntat si això tindrà alguna repercussió al Marroc…
A Múrcia, he vist guanyar el Barça rodejat d’una colla d’adolescens madridistes addictes a les pipes Tijuana; a la Costa del Sol, l’he vist perdre acompanyat d’un grup de la Imserso que, amb la polsereta al canell, hibernava en un hotel de Torremolinos. M’he estrenat i repetit en el meravellós projecte del Couchsurfing; he conegut el Yeti i el Bambi de la Sierra Nevada; he fet rentadores, i he esquivat autopistes.
He parat a posar gasolina, m’he empatxat amb les tapes de Granada, he visitat l’Alhambra, he sortit de festa amb un català i un basc, he tornat a tastar i a empatxar-me amb els explosius “camperos” de Màlaga, i m’he jalat l’últim entrepà de fuet abans no entrar en terres musulmanes.
En definitiva, que durant aquestes tres setmanes he anat fent camí amb tranquil·litat, sense deixar-m’hi cap cama i intentant gaudir al màxim de tot allò que tenim a la vora i que sovint ens passa desapercebut.
Però demà, finalment, travessaré l’estret de Gibraltar i –espero– tot em vindrà de nou. Suposo que al principi tot costarà més del compte (i més sense saber ni àrab ni francès), però espero poder anar descobrint aquest món tan proper com desconegut i explicar-ho en aquest blog que he creat per a l’ocasió. Aviso que no tinc ni la constància ni la disciplina d’altres blogaires més experimentats, així que us animo a deixar els vostres comentaris perquè aquest projecte online tiri endavant!
Gràcies per llegir i fins la propera entrada,
Raimon
Encara no hi ha comentaris.