Diuen que Albània és Europa, però només passar la frontera t’adones que no només té moltes diferències amb els països de la Unió Europea, sinó també amb tots els seus veïns de la península balcànica. Tot d’una que passes la ratlla, canvia tot tan de sobte que comences a adonar-te de l’allunyada realitat que devien viure els albanesos durant els quaranta anys de la dictadura comunista d’Enver Hoxha.
Entre la dècada dels 40 i la dels 80, una de les pors principals del dictador era patir una invasió, per la qual cosa va ordenar construir búnquers com bolets –literals– per tot el país. I encara avui te’ls trobes, ben sencers, a tot arreu: al costat de les carreteres, a les platges, als turons…
Un altre dels vestigis d’aquella era és la quantitat d’indústries fantasma que hi ha al país, que anys després del règim comunista s’alcen tot sovint entre la nebulosa de la nova era, la de l’automòbil.
I és que l’obsessió nacional dels albanesos és, encara que, com qui diu, s’acabin de treure el carnet de conduir, el cotxe. I si és un Mercedes, millor. I si té els vidres tintats, perfecte.
Diverses són les teories que intenten explicar aquesta superpoblació de la marca alemanya, però cap d’elles dóna una resposta gaire propera a la legalitat… Hi ha qui diu que aguanten millor la pols, hi ha qui assegura que són molt bons i també hi ha qui, amb beu baixa, opina que de segon mà tampoc no són tan cars… De totes maneres, dubto que aquest sigui un afer que preocupi gaire a les autoritats albaneses, ja que les matrícules estrangeres i, sobretot, els cotxes ‘importats’ de Gran Bretanya criden foça l’atenció…
Tota la peculiaritat d’Albània, però, es concentra a la capital, Tirana, on Mercedes de totes les èpoques i cotxes del més alt luxe es barregen entre carros arrossegats per burros i tricicles empesos per drapaires. Tot plegat, enmig d’una contaminació que atorga a Tirana el títol de ciutat més contaminada d’Europa. Ideal per anar-hi amb bicicleta, vaja.
Per sort, els meus prejudicis sobre Albània –que tota aquesta hostitlitat no em va ajudar a apaivagar…– van desaparèixer tan bon punt vaig conèixer un parell d’albanesos que em van treure a passejar per Tirana i ajudar a entendre la complexitat d’un país que, ni per història, ni per llengua, ni per tradició, no té res a veure amb la resta dels Balcans.
Per agrair-los l’hospitalitat, el guiatge i la conversa, els vaig fer una truita de patates i, de passada, em vaig sentir una mica més a prop a casa…
*Més fotos d’Albània, aquí.
—————————————————————————————————————
Si vols saber més sobre el el meu viatge, escriu el teu nom i el teu e-mail aquí sota i t’enviaré un correu des de cada país per on passi.
—————————————————————————————————————
ENTRADES RELACIONADES
Encara no hi ha comentaris.