Correu des de Lesoto

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

La calor sufocant de la regió del Transkei ens va fer decidir abandonar la costa i posar rumb a un antic enclau britànic envoltat per Sud-àfrica. Des de la població d’Underberg, al peu de la serralada del Drakensberg, vam a agafar la pista plena de rocs que puja fins a l’icònic Sani Pass. Allà dalt, a 2.876 metres, un oficial força avorrit ens van estampar un nou segell al passaport i ens van donar la benvinguda al petit regne: “Welcome to Lesoothoo!

El país (pronunciat Lesutu i no Lesoto) té aproximadament la mateixa mida que Catalunya però només l’habiten dos milions de persones, els basotho (basutu), que parlen una llengua que es diu sesotho (sesutu). Tot i trobar-se en un continent eminentment pla, les muntanyes de Maloti (la part del Drakensberg que queda dins del país) el travessen de costat a costat i això fa que sigui considerat l’estat independent més elevat del món. El seu punt més alt es troba a ‎3.482 metres i el més baix a 1.400.

Al principi volíem fer una travessa d’est a oest seguint només camins i corriols (com en aquest track però a la inversa). Tanmateix, com que encara érem en temporada de pluges, una tempesta elèctrica quan ens trobàvem en plena conca del riu Senqu –l’Orange a Sud-àfrica– ens va suggerir que fessim un canvi de plans… Enfangats fins a les celles, no ens va quedar altra que travessar el riu amb l’aigua a la cintura i empènyer la bici muntanya amunt fins que, després d’unes quantes valls, vam aconseguir empalmar amb l’única carretera asfaltada del país. Encara amb l’ai al cor per la trifulga, vam decidir quedar-nos en aquella obra d’enginyeria gentilesa dels xinesos i resseguir-la, xino-xano, fins arribar a Maseru, la capital.

Si bé vam renunciar a les pistes i els camins remots que teníem en ment, aquella carretera no ens va defraudar gens: al llarg de gairebé tres-cents quilòmetres i uns desnivell brutals vam poder coronar diversos colls de tres mil metres i gaudir d’uns paisatges llòbregs i majestuosos que no ens paraven de sorprendre. El tram més escènic va ser prop d’una de les poques estacions d’esquí que hi ha al continent, Afriski, on després de fer nit a sota un porxo i esmorzar de forquilla i ganivet en un xalet-restaurant d’estil suís, vam remuntar les pistes –la pista, vaja– fins trobar altre cop l’asfalt. En arribar a la petita comunitat d’Oxbow, vam fer un cafè amb una noia de Granollers que viatjava amb bus i s’havia quedat encallada allà per culpa d’unes obres a la carretera. La seva desgràcia va ser la nostra fortuna, ja que, com que a nosaltres no ens va barrar el pas ningú, vam poder escalar el darrer coll de tres mil metres absolutament sense gens de trànsit. Un cop dalt, un silenci sepulcral ens va fer adonar de la nostra petitesa abans que el llarg descens ens absorvís muntanya avall. El tret de sortida el va donar el seguit de llamps i trons que també anunciava la tromba d’aigua que ens cauria tota l’estona fins arribar a la vall. Aquell descens de rectes vertiginoses i revolts recargolats va ser un dels més espectaculars i esfereïdors que he fet a la vida.

Arribats al fons de la vall vam visitar la cova de Liphofung i les seves pintures rupestres, que revelen l’existència d’enclaus humans en aquesta part del la serralada des de fa més de cinc mil anys. A partir de llavors el terreny va ser cada cop més pla i la carretera i el paisatge van deixar de tenir interès… Després de reposar una mica i comprar quatre queviures a la població de Butha-Buthe, vam posar la directa i en un dia ens vam plantar a Maseru.

Un cop a la capital ens vam instal·lar en càmping d’uns missioners evangèlics força cursiós. Després d’un dia de descans per recuperar forces i vitamies, vam deixar les bicis aparcades i vam agafar un mini-bus en direcció a Semonkong: volíem visitar les cascades de Maletsunyane, un salt d’aigua de dos-cents metres d’alçada que, amb el canvi de ruta, havia quedat fora del nostre itinerari amb bicicleta.

A l’igual que a Swazilàndia (l’altre estat envolat per Sud-àfrica), els habitants de Lesoto es va salvar del règim de l’apartheid i de la segregació racial. Tanmaeix, pel que vèiem a cada poble, no semblava que, en perspectiva, això els hagués posat les coses més fàcils que als seus veïns sud-africans; més aviat al contrari. Qualsevol comparació amb Andorra o Suïssa que la seva geografia pugués suggerir xocava frontalment amb la vestimenta, els mitjans de transport i les eines del camp que la gent feia servir.

Un similitud que vaig tobar amb Sud-àfrica va ser que tant els nens com els adults ens continuaven perseguint i exigint caramels a cada cantonada. Sorprenentment, però, a Lesoto tots els pidolaires eren mascles. Les nenes i les dones semblaven tenir un tarannà completament diferent: se’ns apropaven amb un posat afable i encuriosit, ens demanar d’on veníem, on anàvem, per què viatjàvem amb bici, i ens preguntaven si necessitàvem alguna cosa. A més a més, les seves indicacions sempre eren bones i les enteníem a la primera perquè parlaven un anglès molt bo. Segons una botiguera que ens va oferir refugi durant una tempesta, tot plegat tenia una explicació: a Lesoto, quan els nens tenen uns deu anys, els pares els envien a les muntanyes a pasturar el bestiar; mentrestant, les nenes segueixen anant a l’escola i aprenent llengua i matemàtiques, la qual cosa no només les prepara per fer feines més sofisticades sinó també per sortir del seu poble i podrse relacionar- amb gent d’altres indrets de manera natural. No sé fins a quin punt això és cert, però cada cop que se’ns aprovava una dona era per mantenir una conversa amable o oferir-nos alguna cosa, mentre que quan ho feia un home gairebé sempre era per parar-nos la mà i grunyir alguna cosa com “sweet, sweet”, “money, money” o “give me your bike” (sempre amb un somriure, això sí).

Amb tot, el tracte amb la gent durant els deus dies que hem estat a Lesoto ha estat generalment bo; no només no ens hem hagut de preocupar per la seguretat i el crim (com vam haver de fer en algunes zones de Sud-àfrica) sinó que, pidolaires a banda, les atmosferes disteses i les bones vibracions han estat gairebé sempre la norma. A més, com que el país és exageradament rural, tothom ens ha deixat acampar allà on volíem i hem pogut gaudir lliurement d’un entorn pur i sense contaminar sense que ningú ens fes passar per caixa.

Heus aquí algunes fotos de la travessa:

Inici del Sani Pass, a uns 1.900 msnm.

 

Abans de començar l’escens hi ha un control policial on només deixen passar 4×4. Aviat vam entendre per què…

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

Descans al quilòmetre 10, més o menys a la meitat de l’ascensió.

 

Com que se’n va fer tard i volia ploure (literalment), vam plantar la tenda dos quilòmetres abans del coll de Sani.

 

Pedalant per Lesoto.

Primer pipí…

 

Pedalant per Lesoto.

Coronat el Sani Pass, vam creuar l’aduana i ens van estampar el segon segell africà al passaport.

 

Un metre més amunt, vam trobar-nos amb el suposat pub més alt de l’Àfrica…

 

… on tot i que encara no era ni migdia vaig demanar la primera Maluti…

 

Pedalant per Lesoto.

… que vaig pagar ab un bitllet de 20 Maloti…

 

Pedalant per Lesoto.

… abans d’ endinsar-nos del tot a les muntanyes de Maluti (aquesta part de la serralada del Drakensberg).

 

Pedalant per Lesoto.

En la primera etapa vam coronar el port més elevat, que és a prop de la muntanya més alta, la Thabana Ntlenyana (3.482 metres).

 

Pedalant per Lesoto.

Hora punta camí de Mokhotlong.

 

Dos nens basotho que van abandonar un moment les seves vaques per provar la meva bici.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos adolescents engalanats amb la manta i el passa-muntanyes típics del país.

 

Pedalant per Lesoto.

Fent amics.

 

Pedalant per Lesoto.

A punt d’iniciar la travessa “off road” que va troncar la pluja…

 

Pedalant per Lesoto.

Baixant a la conca del Senqu, on una tempesta elèctrica ens va enganxar en el pitjor moment i va multiplicar el cabal del riu…

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

… Afortunadament, després d’anar camp a través ajudats per un pastor basotho, al cap d’un parell d’hores vam retrobar l’asfalt. 

 

Pedalant per Lesoto.

Dos pastors que es treien un sobre-sou buscant diamants a la gran mina de Letseng (que produeix les pedres més grans del món)…

 

Pedalant per Lesoto.

… Com que es passaven el dia muntant a cavall, les seves mantes feien una catipén que tombava d’esquena.

 

Pedalant per Lesoto.

Escola bressol.

 

Pedalant per Lesoto.

Un altre tres mil.

 

Pedalant per Lesoto.

L’estació d’esquí de Lesoto…

 

Pedalant per Lesoto.

… El seu únic remuntador (el del cartell) també serveix, a l’estiu, per als bikers (llàstima que no lloguessin bicis de descens).

 

Pedalant per Lesoto.

Tot i ser una estació molt modesta, els seus referents són de primer nivell mundial.

 

Pedalant per Lesoto.

Com que el remuntador no estava en funcionament ens va tocar pujar al cim pedalant…

 

Pedalant per Lesoto.

Pedalant per Lesoto.

Un altre tres mil.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos pastors simpàtics (diria que la seva manta, amb el temps, s’havia tornat del tot impermeable).

 

Pedalant per Lesoto.

El país és tan muntanyós que en la majoria d’etapes la velocitat màxima superava els 80 km/h.

 

Pedalant per Lesoto.

Pedalant sota la pluja en direcció Oxbow.

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos obrers basotho arreglant la carretera sota les tutela d’un xinès que portava l’excavadora.

 

Pedalant per Lesoto.

Inici de l’espectacular descens en direcció Butha-Buthe…

 

Pedalant per Lesoto.

Alguns revolts eren tan recargolats que em recordaven a la carretera de Sa Calobra.

 

Pedalant per Lesoto.

No ens va deixar de ploure durant tot el descens…

 

Pedalant per Lesoto.

… De vegades la tromba d’aigua era tal que havíem de vigilar de no fer un “aquaplaning”.

 

Pedalant per Lesoto.

Refugiats de l’enèsima tempesta a l’enèsima botiga de queviures.

 

Pedalant per Lesoto.

“Spital aloe”, un típus d’àloe vera endèmica de la seralada del Drakensberg.

 

Pedalant per Lesoto.

Cova de Liphofung.

 

Pedalant per Lesoto.

Pastor i dos burros a Semonkong.

 

Pedalant per Lesoto.

Pagès i bous llauradors de camí a les cascades de Maletsunyane.

 

Pedalant per Lesoto.

A dalt a l’esquerra es pot veure el núvol d’aigua s’aixeca amb l’impacte de la cascada.

 

Pedalant per Lesoto.

“Maletsunyane falls”, 192 metres.

 

Pedalant per Lesoto.

Posant a l’estil romàntic de David Friedrich.

 

Pedalant per Lesoto.

Passejant per Maseru, una ciutat sense cap encant però prou petita i agradable en comparació a altres capitals africanes.

 

Pedalant per Lesoto.

Estrucutra d’estat.

 

Pedalant per Lesoto.

Lesoto compta amb el trist rècord de ser el segon país del món amb un major percentatge de portadors del VIH (el 25 % dels adults).

 

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

,

6 Responses to Correu des de Lesoto

  1. Marc 09/05/2019 at 16:17 #

    im pre ssio nant!

  2. Marc Costa 09/05/2019 at 16:52 #

    Sempre és un plaer llegir-te Raimon!
    Endavant ;)

  3. Maria Carme 09/05/2019 at 20:30 #

    Com sempre una descripció emocionant, distreta, precisa … Per passar una bona estona !
    I les fotos fantàstiques !
    Que seguiu disfrutant i sense grans entrebancs. Una abraçada

  4. Lali 09/05/2019 at 20:44 #

    Quienes grans experiencias visqudes, i las que et faltan.
    Anims i força

  5. Pilar Casañas 15/05/2019 at 19:55 #

    Gràcies per fer-me descobrir Lesoto, quines fotos més boniques!
    Desitjo que pogueu seguir el viatge sense gaires entrebancs.
    Bona ruta.
    Pilar

  6. Helena 20/05/2019 at 11:26 #

    Quins paisatges més brutals i suposo que contrast amb els països de la vora… La casacada devia treure l’alè!

    Un gust llegir-te, com sempre! Una forta abraçada!!!

Deixa un comentari