Atrapat pel dengue

dengue - Raimon Escapa - Bicicleta i Manta

Fa una setmana que tinc el dengue i que estic tancat en una pensió del centre de la ciutat de Guatemala. La veritat és que últimament les he passat magres, però com que feia temps que el meu historial viatger –mononucleosi, sarna, malària, picades d’insectes varis…– em recorda que cal completar tota la col·lecció, m’estic prenent la convalescència amb força calma i tranquil·litat, tot intentant treure’n alguna cosa de profit…

Tot va començar el dimarts passat quan, amb la bici i la roba de ciclista a punt per posar-me a pedalar l’endemà a primera hora, vaig sortir a fer l’últim volt per la capital. Em trobava perfectament bé i em mirava el fum dens i l’asfalt eixordador de la ciutat amb condescendència, tot pensant, rialler, que al cap de poques hores els deixaria enrere i m’endinsaria en algun bosc tropical o m’estiraria en alguna platja paradisíaca del Pacífic. Però de cop i volta, mentre creuava un pas de zebra, un calfred petrificant em va recórrer l’espinada i em va fer sentir com si un d’aquells autobusos escolars reconvertit en monstre de colors m’aixafés l’esquelet des del crani fins als peus.

Al cap d’una hora d’anar fent passets com un home de noranta anys vaig aconseguir, a la fi, tornar a la meva pensió. Em vaig allitar i vaig procurar respirar profundament i pausada a fi d’oblidar el dolor creixent que em recorria els ulls i les articulacions. Però l’autobús monstruós tornava a trepitjar-me els ossos una vegada rere l’altra, fins que de la porta de conductor en sortia una silueta misteriosa que se m’acostava. Era el malvat d’en Cèl·lula, que s’abraonava contra mi i em xuclava la poca energia que em quedava.

A la nit, als dolors físics i als malsons s’hi van sumar les febrades, els tremolors i les suors fredes. A les tres de la matinada els llençols estaven tan xops que vaig haver de desplegar el sac de dormir i estirar-me al terra per intentar entrar en calor, però vaig continuar suant com un porc i tremolant com una fulla fins ben entrat el matí.

Quan em va haver baixat la febre vaig aconseguir dormir un parell d’hores i acumular una mica d’energia per aixecar-me i anar veure un metge. Abans de sortir al carrer vaig intentar dutxar-me, però cada cop que m’ajupia per agafar el necesser, la tovallola o la roba neta que guardava dins del remolc, havia d’estirar-me una estona per calmar la taquicàrdia que m’ocasionava qualsevol mínim esforç. Les sensacions eren molt similars a les de la malària que vaig patir ara fa uns anys.

Al cap de dues hores de fer i desfer i de no arribar enlloc, vaig abandonar la idea de dutxar-me i vaig eixir al carrer amb un aspecte decrèpit i vergonyant (bàsicament per la fama que tenim a Llatinoamèrica). Coses de la vida, al sortir de la pensió es va posar a ploure i l’aigua em va servir per treure’m les lleganyes i camuflar una mica els cabells bruts i llefiscosos. La Creu Roja era a menys d’un quilòmetre i vaig tardar trenta cinc minuts de rellotge en arribar-hi –comptant el pit stop que vaig fer a la paradeta d’un venedor ambulant que em va cedir la seva cadira plegable en veure’m apurat.

El doctor Mendoza no va tardar ni dos minuts a diagnosticar-me el dengue. Tal i com vaig ser advertit quan vaig passar la malària, em va dir que res d’aspirina ni d’ibuprofè, sobretot! En tractar-se de medicaments anticuagulants, podrien provocar-me una hemorràgia interna –’Dios no lo quiera’– i fer-me morir dessagnat. Així que em va receptar ‘puro paracetamol y mucha paciencia para aguantar el dolor.’ Abans d’acomiadar-nos em va ensenyar aquest mapa i em va recomanar el següent: ‘La llaman la enfermedad quebrantahuesos, o sea que si tenés a alguien que te cuide para que no te tengás que levantarte de la cama, mucho mejor.’

Després d’encaixar-li la mà i de passar per caixa a pagar els 20 quetzales que valia la consulta, me’n vaig anar a comprar frijoles negros refritos, plàtans, pomes i papaies per poder passar una setmana sencera sense haver de sortir de l’habitació –com a Trainspotting.

Les dues nits següents van ser tan dures com la primera, però a la tercera ja vaig deixar de tenir febre i somnis paranoics semiconscients que es repetien en bucle fins al matí.

Això sí, una setmana després de contraure el virus continuo caminant com un vellet i tornant esgotat a l’habitació cada cop que en surto per anar al lavabo compartit de la pensió.

Però més enllà dels dolors i de la manca d’energia, el pitjor de tot és el mono que tinc d’agafar la bici després d’haver-me estat tres setmanes senceres aturat –abans del dengue, ja n’havia estat parat dues–. Necessito recuperar la sensació d’aventura i llibertat de quan pedalo per pobles i muntanyes desconeguts. He d’oxigenar la ment i tornar a generar les endorfines que la bicicleta em proporciona en el meu dia a dia.

Si em quedo gaire temps més en aquesta pensió sòrdida i sorollosa corro el risc d’apalancar-m’hi més del compte. El paio de l’habitació del costat és insuportable i no parar de fumar una herba putrefacta que s’escola per les parets de la meva habitació. A més a més es tira uns rots i uns pets vomitius. I a sobre té una nòvia cridanera que ja no sé com mirar-me quan me la creuo pel passadís. He d’acabar amb el dengue i amb aquest ‘virus oportunista’ –així el va anomenar el doctor Mendoza– que se m’ha instal·lat a la gola el més aviat possible. Necessito respirar aire pur per tornar-me a sentir bé.

Malgrat que tinc els ànims una mica decaiguts i que la ciutat on sóc, la pensió on m’estic i la rata que corre per sota del meu llit no m’ajuden a recuperar les bones vibracions, no és el primer cop que passo per una trifulga com aquesta i per tant sé que l’experiència juga a favor meu. No només perquè sé com cuidar-me i passar les hores mortes, sinó també perquè he après a passar-ho malalment d’una manera més o menys constructiva que m’ajuda a valorar –o més ben dit, m’ajudarà– tot de coses que abans no sabia apreciar. D’això n’estic convençut.

I si la decaiguda d’ànims m’ha de servir d’alguna altra cosa, potser també sigui per baixar del núvol particular on passo la majoria dels dies en ruta i recordar que la gent que no somriu és possible que tingui motius de sobres per no fer-ho.


Després d’escriure tot aquest rotllo em sento complerament esgotat. Així que una de dues: o bé me’n vaig a descansar una estona al llit (per fi m’han canviat els llençols) o bé agafo la pastilla de sabó, vaig fins al safareig i començo a rentar la roba suada per tal d’estar al peu del canó el dia que pugui tornar a pedalar. Què faig?

, , ,

9 Responses to Atrapat pel dengue

  1. Marià Brunet 26/08/2015 at 20:43 #

    Primer de tot m’en alegro molt de la teva millora, anims i ja que da menys per seguir el teu somni.
    Despres dir-te que la teva narrativa l’he trobat genial!!!, dedica’t a la escriptura narrativa, jo seré un dels teus fans i seguidor, una abraçada molt forta

    Marià

    • Raimon 28/08/2015 at 2:33 #

      Gràcies, Marià! Que t’agradin els meus relats significa molt. Cuida’t!

  2. Rosa Maria 26/08/2015 at 21:19 #

    Bona nit Raimon,

    Espero que les hores et vagin a favor teu, recuperant-te i trobant-te amb nova energia per reprendre el viatge!

    Cuida’t molt i ves informant!

    Una forta abraçada!

    Rosa Maria

    • Raimon 28/08/2015 at 2:34 #

      Merci pels ànims, Rosa Maria. A veure si faig un Skype amb l’Índia i em distreuen… Una abraçada cap a Sabadell!

  3. Inès 27/08/2015 at 13:24 #

    Hola Raimon. Primer de tot desitjar-te que et recuperis i que puguis abandonar aquesta pensió aviat. Segon, felicitar-te pel teu relat. Realment es pot intuir pel què estàs passant. Havia sentit parlar del dengue però mai m´havia trobat amb una descripció tan detallada. Molts ànims per tirar endavant i molts desitjos de que renovis les teves energies per tal de continuar el teu viatge.
    Una abraçada ben forta!
    Inès

    • Raimon 28/08/2015 at 2:35 #

      Una altra abraçada, Inès! Espero que no hagis de passar mai pel dengue i que amb el relat n’hagis tingut prou. :) Gràcies i salut!

  4. Josepa 27/08/2015 at 18:18 #

    Hola Raimon, Caram!! amb el dengue dels nassos. S’han acabat les “pegues” a partir d’ara tot pla i baixada…
    El relat fabulós, la descripció talment de novel.la negra i la reflexió final…. després d’una experiència com aquesta i d’altres que has passat, no es d’estranyar que baixis del núvol, encara que quan tornis a respirar aire net i fresc, tornaràs a carregar les piles i ho veuràs tot diferent.
    Una experiència mes que has superat. I això si, ara ets mes savi i aquesta saviesa et donarà força.
    Una abraçada i sigues i estigues bonet!!
    Josepa

    • Raimon 28/08/2015 at 2:36 #

      Hola, Josepa! Procuraré recuperar-me aviat aviam si així puc explicar batalletes una mica menys doloroses… Records al Vallès i al Berguedà! I moltes gràcies pels teus comentaris. :)

  5. Gerard 30/08/2015 at 20:49 #

    Au va, tot això seran anècdotes que engrandiran la teva aventura i el teu històrial mèdic! Una abraçada mestre.

Deixa un comentari