Menú secundari

Correu des del Panamà

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

Correu-de-del-panama

Hola!

Com va? Jo ja he recorregut tot el Panamà i sóc a punt de deixar el país. Han estat dues setmanes llargues i caloroses, pedalant molts quilòmetres al dia i fent mil i una peripècies per travessar el famós Tapón del Darién.

Durant les dues primeres etapes vaig resseguir la carretera de la costa de la província de Bocas del Toro. Continuava fent molta calor i el terreny era molt trenca-cames; per sort continuaven venent-me pipas frías a cada cantonada –i molt més barates que a Costa Rica!–. Després d’Almirante vaig fer nit a Chiriquí Grande, d’on vaig començar l’etapa més dura de tot el Panamà: de la costa atlàntica al Pacífic, 100 quilòmetres de muntanya a través de la Cordillera Central. Fins al coll van ser 50 amb gairebé 2.500 metres de desnivell positiu acumulats –amb els 30 kg del remolc, una matada!–. Un cop dalt, un pagès que cultivava cafè me’n va convidar a una tassa.  Li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar cap a la bici fregant-me les mans abans no començar a assoborir el premi de veritat: unes rampes infinites on vaig establir un nou rècord personal: 100 km/h!

Vaig acabar aquella etapa en un poble de la Panamericana on una mestra em va convidar a posar la meva tenda al pati de l’escola. Havia suat tant que abans d’anar a dormir em vaig beure dos litres d’aigua, però al matí següent no vaig pixar ni una gota. Al control policial que vaig torbar-me entre la província de Veraguas i la de Coclé, un oficial aficionat al ciclisme em va recomanar que em desviés cap a la dreta en el següent trencall: “La carretera es un poco más larga que la Panamericana, pero vale la pena.” L’home tenia raó: vaig gaudir d’uns paisatges de costa molt bonics farcits d’illetes i manglars on creixen unes cloïsses negres molt bones, i a més a més vaig ser testimoni de l’hospitalitat panamenya en tots els pobles pescadors per on vaig passar.

Quan vaig arribar a Soná, els bombers em van deixar posar la tenda a sota del seu porxo; l’endemà vaig anar a esmorzar a una fonda on no em va deixar pagar; a Santiago, en un taller de bicis em van reparar dos radis de franc; a Penonomé, un cambrer em va convidar al dinar; en una fruiteria d’Aguadulce em van regalar els plàtans… Per regla general els centreamericans són molt generosos, però les meves expectatives sobre el Panamà es van veure tan sobrepassades que em vaig recordar molt del meu pas per l’Iran, un país que els que el visiten no dubten en descriure’l com el més hospitalari del món.

Al cap de set dies suant la cansalada i sense cap treva, finalment vaig aconseguir atrapar el meu company Gerard, que se m’havia escapat després de posar-me malalt a San José. M’esperava en una platja amb el seu banyador de la Creu Roja descolorit i amb el seu barret de palla inseparable. Ens vam abraçar, vam fer una remullada i ens vam anar a fer un volt pel poble de Santa Clara. Mentre discutíem què faríem per sopar, vam topar amb un paio que venia unes tonyines de quatre quilos acabades de sortir del mar. Quan ens en va dir el preu, no ens ho vam rumiar dues vegades. “Son dos dolarsitos, amigos.”

Al fer-se fosc vam tornar a la platja i vam plantar la tenda i encendre una foguera. Vam cuinar el peixot en una graella improvisada i el vam acompanyar d’una amanida amb oli d’oliva verge extra i unes llesques de pa amb tomàquet per fer una miqueta de país. L’endemà ens esperaven 120 quilòmetres fins a la Ciutat de Panamà, que al ritme del Gerard i després de set dies sense descansar crec que només vaig aguantar gràcies a la sobredosi de proteïna que ens havíem fotut per sopar.

Pujat l’últim repetjó, finalment vam arribar al Puente de las Americas, que travessa una de les obres d’enginyeria més importants del segle XX, el Canal de Panamà. Mentre el creuàvem, al meu company se li va acudir pagar-li tribut d’una manera molt catalana. Mentre tots els camions que passaven feien sonar el clàxon vaig aconseguir treure la càmera i immortalitzar el moment –la llàstima és que tingui prohibit publicar la fotografia…

Arribats a la ciutat de Ciutat de Panamà vam patir un xoc cultural que ens va deixar ben estabornits: al matí ens havíem llevat en una platja on l’única companyia eren les espines d’una tonyina que havíem devorat com dos cromanyons, mentre que a la tarda ens trobàvem en una urbs d’un milió d’habitants rodejats per tot de gratacels i supermercats on venien sushi a preu d’or. Pedalant pel centre, el fum dels cotxes i les aigües putrefactes estancades per tots els carrerons no ens deixaven ni respirar. Per sort, després d’una estona voltant vam trobar un hostal prou amable i econòmic on refugiar-nos de tots aquells perills.

Semblava ben bé que ens trobéssim en un altre país. Si bé és cert que les províncies de Bocas del Toro, Veraguas i Coclé ens havien semblat força més desenvolupades que la majoria d’estats centreamericans, també ens adonàvem aquells bancs, casinos i homes de negocis engominats pertanyien a un altre món. Es diu que el Panamà és l’economia llatinoamericana que més ràpidament creix de totes –entre 2003 i 2009 el PIB es va duplicar–, però jo em pregunto fins a quin punt això implica els tres milions de panamenys que viuen fora de la capital. Com hi contribueixen els milers de pescadors artesanals? Se’n beneficien gaire els jornalers de les plantacions de cafè? Vols dir que els importa als indígenes kuna-yala que viuen aïllats a l’arxipèlag de San Blas? El que sí que vaig veure clar després d’haver passat uns dies a la ciutat és que si el Canal no existís (o si s’hagués construït a Nicaragua, tal i com es va suggerir en el seu moment) les coses serien molt però que molt diferents.

Durant aquells dies a la capital vam mirar d’adaptar-nos-hi tan bé com vam poder. De dia, aprofitàvem per fer el turista pel Mercado del Marisco, la Cinta Costera, el Casco Viejo, el Cerro Ancón, Panamá Viejo… Mentre que de nit deixàvem la bici aparcada a l’hostal, ens empolainàvem una mica i ens n’anàvem a ballar reggaeton als clubs més chics de la ciutat. Sense un xofer que ens esperés a la porta ni una Visa Oro a la cartera, no totes les nits van acabar com les haviem planejat. Per sort, sempre ens quedaven “els petits plaers de la vida” de l’endemà al matí, com ara seure en una terrasseta a fer un raspado (un granissat), una activitat molt més econòmica que, a més a més, fa la mateixa funció que les millors guies de viatge del món.

Si Panamà és un país on es barregen ètnies i cultures, la seva capital n’és l’exponent màxim: nord-americans, europeus, veneçolans, colombians, llatins, indígenes, negres vinguts de diversos punts del Carib… I xinesos, molts xinesos de primera, segona, tercera i fins a quarta generació. Alguns d’ells han tingut fills amb llatins, la qual cosa resulta en unes faccions que de vegades els estrangers confonem amb les dels indígenes. Sigui com sigui ,aquest poti-poti també es deu a l’existència del Canal, durant la construcció del qual (el van començar els francesos el 1881 el van acabar els americans el 1914) va arribar gent de tot el món per posar (o més ben dit treure) el seu granet de sorra al llarg dels 77 quilòmetres que connecten els dos oceans.

L’endemà era el dia en què el meu company de viatge se’n tornava cap a Catalunya i vam decidir sortir a fer un sopar de comiat. Havíem dit de fer un ceviche, un estofat amb aigua de coco o un plat combinat acompanyat de patacones (plàtan fregit). A l’hora de la veritat, però, ens vam adonar que portàvem molts mesos menjant tot això i vam acabar ficant-nos en un Pizza Hut. Abans d’anar a dormir, el Gerard es va posar solemne i em va demanar un moment d’atenció. Em volialliurar un present: el seu barret de palla inseparable, mig podrit per la suor de tres mesos de viatge i de 5.000 quilòmetres de bici entre Mèxic i el Panamà. Li vaig agrair el gest amb tot el meu cor, però quan no mirava vaig llençar-lo a sota del llit.

Al matí següent, en posar-me a pedalar, encara anava assenyalant amb el dit els clots que em trobava pel voral –cortesia ciclista per advertir el que ve darrere–. Quan em vaig adonar que tornava a estar sol, vaig pensar: “Un bon paio, aquest Gerard, el trobaré a faltar.” Abans que ens trobéssim a Costa Rica no érem pas gaire íntims, però alguna cosa em deia que seria un bon company de viatge. Ens havíem conegut en una xerrada sobre cicloturisme a la universitat, i des de llavors que havíem anat intercanviant algun e-mail i coincidint en persona alguna que altra vegada… En un viatge llarg, quan t’ajuntes amb una persona durant un temps, les experiències i les emocions compartides són difícils d’oblidar. De vegades passa que encara que no coneguis la persona t’hi acabis dirigint com un amic de tota la vida. En alguns casos es tracta d’una cosa efímera i el contacte s’acaba perdent, però en d’altres es conserva i perdura al llarg del temps. Per sort, el Gerard viu a l’Empordà i jo sóc del Vallès, amb la qual cosa ja tenim planificades unes quantes rutes amb mountain bike de cara a la meva tornada… I estic segur que les farem.

Amb aquests pensaments vaig arribar fins la província del Darién, una àrea selvàtica molt poc poblada on la major part del transport s’ha de fer o bé per mar o bé per riu. Des de fa segles hi viuen els pobles indígenes dels wounaan i els emberà, els número u en fer canoes de fusta i altres artefactes per sobreviure a la jungla. Són tan bons en el seu gremi que fins i tot el govern dels Estats Units els ha contractat en més d’una ocasió per entrenar els seus soldats en missions tropicals. Vaig anar avançant pel Darién i plantant la tenda en dos dels seus poblats, fins que finalment vaig arribar a Yaviza, el poble on desapareix la carretera i on tots els viatgers topen inexorablement amb el Tapón del Darién, una àrea de 160 quilòmetres de llargada i 50 d’amplada que representa l’únic tram intransitable de la ruta Panamericana. Si hi hagués una carretera que unís el Panamà i Colòmbia es podria viatjar des d’Alaska fins a la Patagònia sense haver de baixar del cotxe (o de la bici); però aquest projecte encara no s’ha fet realitat perquè no sembla interessar gens als que tallen el bacallà a la zona. Entre ells hi ha el govern del Panamà (fortament vinculat als EUA) i tot un seguit de lobbies (grans petrolieres, càrtels de cocaïna, traficants d’immigrants…) que deixarien de guanyar molts diners si el tapón es destapés. Històricament s’han al·legat raons tècniques que impossibiliten la construcció d’una carretera en una selva tan densa, però no deixa de ser tota una ironia si es té en compte que ja fa més de cent anys de la construcció, en aquest mateix país, d’una de les obres d’enginyeria més colossals del nostre temps: el Canal.

Segons tots els blogs i revistes que he anat llegint durant els darrers dies, actualment és impossible creuar la frontera entre Panamà i Colòmbia per terra. Si no ets narcotraficant, guerriller de les FARC, militar, paramilitar o alguna cosa per l’estil, és altament probable que acabis segrestat o assassinat. De totes maneres, hi ha personatges que ho han fet i que a més a més ho han documentat, com el cicloturista anglès Ian Hibell, que, havent sobreviscut a l’aventura, va morir atropellat per un cotxe dècades després mentre pedalava tranquil·lament per Grècia –coses del destí–. Sigui com sigui, els personatges que havien creuat amb èxit el Tapón ho havien fer als anys setanta… Els casos més recents que vaig trobar no van acabar tan bé, com  el d’un periodista del National Geographic, el d’un biòleg apassionat per les orquídies o el d’un aventurer amb més ganes d’aventura del que és prudent. Als dos primers els van segrestar durant una temporada (fins que es va demostrar que no eren espies); i al darrer li van fotre un tret al cap per assegurar-se que no parlés més del compte.

Tal i com estava el pati, vaig decidir no jugar-me-la i mirar de travessar la frontera per alguna altra banda. L’avió el vaig descartar perquè tots els vols a Cartagena (Colòmbia) són extremadament cars. L’altra opció era agafar un ferri també fins a Cartagena, però misteriosament fa uns mesos que ja no opera. Parlant amb un policia de Yaviza vaig trobar una alternativa: desviar-me cap al Pacífic, agafar una llanxa des de la Palma fins a Jaqué i esperar que arribi, si Déu vol, un vaixell de càrrega que em porti fins a Buenaventura, una ciutat portuària del sud de Colòmbia. Descartada també aquesta opció per massa cara i massa llarga (no volia saltar-me tant tros de Colòmbia per mar…), l’únic que em quedava era mirar d’arribar al Carib sense trepitjar les illes de San Blas, un arxipèlag de 365 illes (una per cada dia de l’any) pertanyents als kuna-yala, una gent coneguda pel seu amor pels diners i per les extorsions als turistes que visiten la seva comarca. L’últim que he sentit al respecte és la història d’un francès que, en negar-se a desembutxacar 20 dòlars per haver utilitzat un moll (ell ja havia pagat al llanxer!), va ser amenaçat de ser abandonat en una dels centenars d’illes desertes de l’arxipèlag –poca broma–. “And what did you do?”, li vaig preguntar. “I paid, man, of course I did!

Per evitar ser condemnat a viure com un nàufag durant la resta dels meus dies, vaig decidir creuar a Colòmbia des d’un poble que es diu Puerto Obaldía. El problema era que arribar-hi sens avioneta era força complicat… Però després després d’unes quantes hores investigant pel Google Earth i de parlar amb molta gent vaig arribar a la conclusió que, en una espècie de triatló, la ruta sí que era viable. Faria un tros amb bici, un tros amb canoa i un tros a peu.

Me’n vaig anar a comprar provisions per la ruta tan peculiar que acabava de dissenyar i em vaig posar en marxa. Pel camí em vaig trobar un grup d’emigrants cubans que havien fet la mateixa ruta que però a l’inrevés. De fet, ells portaven mesos de travessia des de l’Equador (país que no els exigeix visat) i es dirigien cap als Estats Units. També em vaig trobar un grup d’africans. N’hi havia de Mali, Guinea Conakry, Ghana, el Congo… La majoria havien salpat de l’Àfrica Occidental en un vaixell de mercaderies fins arribar al Brasil, des d’on havien començat a recórrer Sudamèrica també en direcció als Estats Units. Les seves cares d’esgotament parlaven per si soles. Portaven mesos –en alguns casos anys– viatjant en unes condicions molt precàries que evidenciaven les malalties i la malnutrició que havien anat arrossegant. Sentir les seves històries em va fer entristir i, al mateix temps, em va fer valorar encara més la sort que tinc d’estar fent aquest viatge perquè jo ho he triat. Vam continuar parlant una estona i em van explicar més detalls del seu periple. Quan van parlar de les esperances que tenien dipositades en el Primer Món no vaig poder sinó baixar el cap i quedar-me callat. “Si sabessin de l’auge de Donald Trump, o de les lleis que Europa està aprovant per desfer-se dels refugiats…” Però només ho vaig pensar. Al cap i a la fi l’esperança era l’única cosa que els continuava mantenint dempeus.

Mentre m’anaven detallant la ruta cap a Puerto Obaldía em van començar a sortir dubtes. Ens trobàvem en temporada seca i no havien pogut fer tot el recorregut pel riu, la qual cosa els va suposar una caminada de quatre dies per la jungla. Des del punt on ens trobàvem fins a la costa del Carib hi ha una línia recta de només 40 quilòmetres, però si havien tardat tant en arribar volia dir que la jungla era realment espessa… Quan trigaria jo arrossegant la bici i el remolc? Vaig anar a comprar més menjar per si de cas.

Arribat a Punta Peñita vaig baixar al riu per parlar amb un indígena emberà. El que l’home em deia coincidia amb el que les cubans i els africans m’havien explicat. “Perfecte, tot va bé.” Però de cop i volta, mentre negociàvem un preu perquè em portés, va arribar un soldat del SENAFRONT (Servicio nacional de Fronteras). Em va preguntar que on m’havia pensat que anava, i quan li vaig explicar els meus plans em va fer una ganyota perdonavides i se’m va emportar a veure el sergent major. Aquest, quan li vaig explicar les meves intencions, es va posar molt seriós i em va dir que no podia pasar. “De ninguna de las maneras, señor.” “¿Por qué?”, li vaig preguntar. “Por su seguridad.” Li vaig agrair que es preocupés per mi, però li vaig dir que ja era grandet i vaig insistir tan educadament com vaig poder: “¿Se trata de una recomendación personal suya ó bien está prohibido por ley, sargento?” Com que no vaig aconseguir que m’ho aclarís em vaig oferir a treure un permís del SENAFRONT que portava des de la capital (mentida podrida, però n’havia llegit alguna cosa per internet i volia veure com reaccionava).  “Ni con permiso ni sin permiso, caballero, le estoy diciendo que lo hacemos por su seguridad”, em va respondre, irritat. Però jo vaig continuar insistint com una mosca collonera: “Señor sargento, en esta zona no hay documentados asesinatos ni secuestros, ¿por qué no me deja pasar?” Y va ser aquí on al sargento mayor se li va esgotar la paciència i, amb mala llet, em va dir: “Mira, muchacho, no voy a arriesgar mi puesto de trabajo por un turista europeo con mucha plata y ganas de aventura, así que aire.”

Vaig procurar entomar les seves paraules amb empatia; al cap i a la fi un turista perdut per les muntanyes no és la millor publicitat per a ningú, i encara menys per a un país amb l’historial del Panamà… Però, ¿i totes les persones que passen per la zona cada dia? ¿No corren perill, ells? Vaig estar temptat de fer una última pregunta: “¿Y qué pasa con los cubanos y los africanos, no les importa si se pierden?” Però com que l’home estava fins els nassos de mi i jo ja creia saber la resposta vaig decidir pujar a la bici i tornar a la carretera principal.

Resseguint el riu durant uns quants quilòmetres vaig anar buscant, sense èxit, alguna canoa que em volgués portar. De totes maneres el més probable era que els del SENAFRONT m’enganxessin tard o d’hora, i aquell sargent tenia molt mala bava… Mentre pedalava sense rumb concret intentant-me treure la idea de ficar-me a la jungla, se’m va acudir l’enèsima alternativa per arribar a Colòmbia. De tant estúpida com semblava no la vaig considerar seriosament fins al cap d’una bona estona; però quan em vaig asseure a valorar-la tot prenent un cafè em vaig adonar que, comptat i debatut, era l’opció més raonable i econòmica que em quedava.

El nou pla consistia en agafar un bus fins a la capital i pujar en una avioneta que em portés fins a la ditxosa localitat de Puerto Obaldía, a només 40 quilòmetres d’on em trobava en aquells moments.

Al cap de set hores i mitja vaig arribar la Ciutat de Panamà i em vaig anar allotjar al mateix hostal on m’havia quedat amb el Gerard –el seu barret podrit continuava a sota del llit–. Després de tantes periècies no tenia clar que el nou pla acabés sortint bé, però vaig intentar acceptar les causes perdudes dels últims dies com una part més del viatge i vaig passar a l’acció sense fer-me més preguntes del compte. Vaig comprar el vol, vaig anar a buscar una caixa de cartró, vaig embalar la bici, vaig desmuntar el remolc, vaig fer la bugada, vaig dutxar-me, vaig plegar la roba, vaig anar al supermercat i, finalment, vaig fer una truita de patates immensa per arribar a Puerto Obaldía amb l’estómac ple. Ho vaig deixar tot enllestit i ben organitzar per l’endemà al matí arribar amb temps a ll’aeroport.

De fet, aquest correu tan llarg (collons, com m’he enrotllat!) te l’estic acabant d’escriure des d’allà, assegut en un dels bancs que hi ha davant de la pista d’aterratge. L’avioneta ja ha arribat i la veritat és que em sembla molt i molt petita –m’han dit que només hi anem deu passatgers–. Com sempre em passa quan agafo un vol, a darrera hora m’han vingut a tocar la pera perquè la bici no cabia a la bodega, però després d’exaltar-me exageradament i de muntar un numeret, una noia d’Air Panama ha vingut a tranquil·litzar-me: “No se preocupe caballero, usted pagó por la bicicleta y si hace falta la vamos a meter en la cabina.” “Gracias por la comprensión, señorita, yo tan sólo trato de llegar a Puerto Obaldía…”

Així, doncs, si tot surt bé, en una hora arribaré a aquesta destinació ditxosa amb la bici i la resta de coses. Llavors, ja només em quedarà passar per l’oficina de migració i agafar un parell de llanxes fins a Colòmbia. Un cop a la ciutat de Turbo, començaré una nova etapa de la meva volta al món: Sudamèrica. No t’imagines les ganes que tinc d’arribar als Andes!

Fins al proper correu, espero que tot et vagi estupendament. I si algun dia decideixes anar al Panamà, no et compliquis tan la vida com jo!

Una abraçada,

Raimon

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari