Menton, 2 d’octubre de 2013
Ep!
Com anem? Jo ja duc uns vuit-cents quilòmetres pedalats i us envio aquest correu a només cinc quilòmetres de la frontera amb Itàlia, des de Menton, on he parat a fer una cervesa i explicar-vos aquests darrers dies recorrent França.
Després d’acomiadar-me del Cristian a Perpinyà, vaig continuar la ruta sol per la gran plana del Llenguadoc-Rosselló. El primer dia vaig arribar a Narbona, on vaig plantar la tenda a la vora d’unes llacunes plenes de mosquits que a la nit em van atonyinar. L’etapa de l’endemà va ser igual de monòtona: més rectes infinites, més llacunes i més mosquits.
Un cop passat Montpeller el paisatge es va fe més distret, però se’m va aixecar un fort vent en contra i vaig haver de disminuir el ritme i plantar la tenda abans del que hauria desitjat. Al dia següent, tot i que em va ploure força, vaig llevar-me ben d’hora i vaig poder arribar fins a Ais de Provença, on m’esperaven una parella de couchsurfers valencians molt ben parits. L’etapa va estar bé, però entre els ciclistes francesos, que són uns antipàtics, i una senyora que em va amenaçar de treure el fusell quan em vaig ficar a la seva granja per equivocació, vaig acabar amb un regust de boca una mica agre…
L’endemà vaig decidir abandonar la costa i desviar-me cap a les carreteres l’interior, on vaig passar de les amenaces de mort a la pau i la tranquil·litat de la muntanya de la Santa Victòria –pintada per Cézanne en un quadre molt conegut– i altres massissos poc elevats. Acompanyat per unes temperatures encara molt agradables i per un paisatge provençal que em recordava la zona del Montcau, vaig seguir avançant per carreteres estretes i acampant en boscos d’alzina i camp de vinyes –d’on procurava anar-me’n molt d’hora, ja que era temps de verema i no volia morir esclafat per un tractor.
En els dies següents vaig anar-me adaptant cada cop més al ritme de vida a la carretera: llevar-me amb prou marge per assecar la tenda, allargar les etapes a set hores diàries, acostumar-se a no parar per dinar, cuinar amb el fogonet als vespres, plantar la tenda cada cada nit… I, en cas de trobar un bon anfitrió, aprofitar per fer una rentadora.
Pedalant, pedalant, em vaig tornar a apropar al mar i vaig fer nit en una població de la Costa Blava, on, entre Ferraris i Masseratis, ja s’ensumaven els aires glamurosos de Canes, Niça i Montecarlo. Després d’una capbussada a la platja, vaig anar a buscar un lloc on plantar la tenda, però entre hotels, casinos i apartaments de luxe no vaig trobar ni un sol lloc on muntar el xiringuito. Així que, després de voltar i voltar, vaig acabar fent nit en un càmping força bé de preu a la vora de Sant Tropetz –en temporada baixa, això sí!
El dia següent –o sigui avui– he fet l’última etapa per França, durant la qual he creuat un altre estat, Mònaco. Però com que no m’he estat ni vint minuts per travessar tots aquells túnels –de fet, diria que ni tan sols hi he posat el peu a terra–, el dono per inclòs en aquest correu i m’acomiado de vosaltres fins al proper país, Itàlia.
Fins llavors, doncs, una abraçada, salut i molt quilòmetres!
Raimon
—————————————————————————————————————
Si vols rebre un correu personalitzat des de cada país per on passo en la meva volta al món, només m’has de donar les teves dades:
No comments yet.